Arran de les protestes dels “indignats”, he considerat una de les seves propostes o “indignacions”: “que els polítics van a la seva i que no escolten ni consideren moltes de les opinions de les persones del carrer”. Potser en aquest terreny podríem dir alguna cosa, ja que la política personalista, encarnada en alguns partits democràtics, podria ser una bona resposta a les seves exigències. Fer més cas de les persones ! No esperem, però, miracles perquè no sempre s’aconsegueixen, l’èxit no sempre arriba per culpa dels defectes de tots.
Què ens diu el personalisme ?
El personalisme consisteix en aquell corrent filosòfic -tingué en Mounier i Maritain els seus millors representants- que emfatitza de manera especial el concepte de persona en tots els ordres: filosòfic, polític, econòmic, familiar, social, etc. La persona ha de ser l’eix central de tota l’existència humana i considerar l’home i la dona, d’acord amb la seva pròpia naturalesa, com a éssers transcendents, únics, autònoms, comunitaris i socials alhora. És un corrent que porta l’home a preocupar-se del seu proïsme, sense fer discriminacions de cap classe; una ideologia que mena a contemplar els humans com a éssers lliures i dignes -amb una dignitat enlairadora, per damunt de tota desigualtat i injustícia- i considerar-los així des del més gran i veritable respecte, de manera amorosa i autèntica. L’home ha de ser valorat com el que és: la criatura més perfecte feta a imatge del seu creador.
Podríem parlar d’individus humans senzillament, o d’una existència humana sense afegitons. Ara bé, la doctrina personalista estableix una diferencia entre individu i persona: l’individu es pot separar aïlladament dels altres individus, siguin animals racionals o bé irracionals, sense fer cas de tot allò que els uneix més íntimament. L’individu existeix naturalment, segons el personalisme, però no se’l veu aïllat i insolidari. S’ha d’anar més enllà. El fet de ser persona implica l’existència d’un algú que viu per als altres en el sentit més ple, perfecte i comunitari: és un algú que, com a ésser humà, es realitza espiritualment i materialment en la donació lliure de si mateix, per amor, als altres.
L’home és persona individual i comunitària al mateix temps. O sigui: hi hem d’afegir que cada home individual és un ésser social, racional i lliure, obert als altres com a persones, en el conjunt de la societat, expressant tot un conjunt espiritual, amb unes característiques que comporten un plus de qualitat: amor, entrega lliure, reciprocitat responsable en la cura i atenció dels drets i deures essencials que formen l’ordre social humà. I des d’aquestes bases es pot entendre la vida de la societat per tal d’escoltar qualsevol que tingui alguna cosa a dir per millorar l’ordre social. Cada ésser humà és, per tant, persona de cara i en el conjunt de la societat. I l’home, llavors, assoleix la seva perfecció i el benestar integral quan se sent considerat com a persona i no només com un individu. És un membre viu que no pot ésser col·lectivitzat, i que està també al servei del bé comú, del bé de cada un dels altres, per tal de poder arribar a la satisfacció social, familiar, educativa, professional i espiritual. Considera que cada persona és única, irrepetible, creditora de tots els drets fonamentals i que no desapareix en un conjunt amorf, massiu, anodí o anònim.
Amb una ben entesa noció de “persona” – sigui quin sigui el seu origen, raça, nacionalitat, status, situació, etc.- fa que el bé comú sigui el primer fruit d’aquestes consideracions, ja que l’home es vist des del punt de vista més elevat que hi pot haver: un ésser espiritual i material alhora; un ésser que no es manté aliè als altres homes que l’envolten. El bé comú, des del personalisme, s’entén clarament com tot aquell conjunt de condicions socials que faciliten o permeten a tots els ciutadans-persones, un clar i expedit desenvolupament de la seva plena perfecció.
Tot això requereix que la societat s’organitzi d’acord amb uns principis amb els quals tots els drets fonamentals siguin respectats. Exigeix també que la societat que es construeix no es basteixi sobre formes que neguin aquest concepte personal que exposem. Si no fos així, aleshores es facilitaria que qualsevol forma social dictatorial o opressiva entrés en joc, violant fins al màxim molts altres drets essencials de l’home.
Els liberalismes individualistes burgesos, els marxistes col·lectivistes, els diversos materialismes sociopolítics són capaços de muntar societats que no considerin l’home com a persona sinó només com a individu. Així prescindeixen, per culpa de certs reduccionismes -tant en teoria com en la pràctica- dels conceptes de bé comú i de persona. En canvi, el personalisme assumeix l’ésser humà en tota la seva integritat. A més a més, la comunitat de persones és una societat d’homes lliures que es miren els uns als altres com a criatures iguals, amb un origen diví, amb uns mateixos drets i deures, tant en l’ordre individual com en les seves relacions -també interpersonals- amb els altres. Naturalment, per al personalisme hi ha subjectes-persones, i no pas persones-objectes que es puguin utilitzar com i quan es vulgui. La “persona” és un “algú” i, per tant, mai no es pot convertir en “una cosa”. Tot això comporta una alta moral social, familiar, econòmica, política, professional…en tots els sentits. La dignitat de la persona humana genera els més alts i exigents drets i els deures -dret a la vida, a l’educació, al treball, a un salari just, a la vivenda, a la llibertat de domicili o d’expressió…- com també requereix el més fort i actiu compromís social, en defensa d’aquests drets i deures, sobretot dels més dèbils o indefensos.
Continuarà…
