Karl Kraus (1874-1936) deia que la relació dels diaris amb la vida coincideix més o menys amb la relació de les tiradores de cartes amb la metafísica. Em sembla bé. I és potser d’aquí que em ve la recent afecció per Cristóbal Serra, mallorquí, i pel seu immens L’ase inversemblant (El asno inverosímil). No pas com a cosa negativa, no pas prenent l’accepció pejorativa del mot ase, no. Plató considerava lògic que els homes que s’han lliurat en vida a la golafreria, el desenfrè i l’excés de beguda, es reencarnin en ases. El bram de l’ase, quina cosa. Aquest bram, diu Serra, que hauríem d’apreciar malgrat no resultar grat a l’oïda musical. L’hauríem d’apreciar i de respectar, perquè és a través d’aquest bram que l’ase expressa la seva urgència i la seva angoixa amorosa. És fam d’amor, el que expressa aquest bram. I és, per tant, una fam que mereix tot el nostre respecte. I no veig pas que els diaris, com deia Kraus, incitin gaire ni al plaer ni al goig vital i amorós. Em quedo, doncs, i sens dubte, amb el bram de l’ase.
Brams d’ase no pugen al cel: dita per denotar que allò que algú diu no mereix ser atès. Ser l’ase dels cops: ser la persona que s’emporta totes les culpes, els mals tractes, i tot això. Ja pots xiular si l’ase no vol beure: dit per denotar la inutilitat d’insistir prop de la persona que està decidida a no fer el que li diuen. Sense dir ni ase ni bèstia: sense saludar, sense proferir cap paraula. Fer-ne una d’ase i seca: fer una cosa malament i encara amb agreujants. No saber on s’ha de fermar l’ase: no saber què s’ha de fer; estar desvagat sense poder-se entretenir. Tocar l’ase: aplicar la llengua a la part anterior del paladar i abaixar-la de cop tot produint un so que expressa contrarietat (com ara mateix, amb això que diuen de voler fer passar el corredor mediterrani per Madrid i Saragossa, ciutats tan mediterrànies, elles). És un ase, un tros d’ase: persona d’enteniment obtús, no gens intel·ligent. I així successivament. Tot pejoratiu en relació a l’ase. I no parlem ja de l’ase vermellós, que em sembla que se’n diu onagre, no ho sé segur. I tanmateix…Sí, tanmateix! Tanmateix sense l’ase no hauria existit cap civilització mediterrània. Coses que aprenc ara de Cristóbal (Tòfol) Serra amb gran plaer. L’ase com a animal heràldic i còsmic que simbolitza la matèria i per això mateix l’hem vexat i demonitzat. La catxassa i la saviesa de l’ase per a l’assossec del segle i el ritme pausat mediterrani, i la seva tasca silenciosa i callada. L’ase passa per damunt de les ofenses sense immutar-se i fa senzillament el seu camí. Impassibilitat de l’ase. Se la té per nècia i és, tanmateix, la criatura més sàvia. Èxode, 28,4, Aaró, el germà pacificador de Moisès, com a summe sacerdot, adoptà les orelles d’ase damunt del seu cap. Hem arribat a posar orelles d’ase damunt del cap dels qui hem considerat enzes, ignorants de nosaltres. Les orelles d’ase, però, són el distintiu sacerdotal que acabà convertint-se en tiara papal, ara que ja tenim el nou Sant Pare, el cardenal i jesuïta Jorge Bergoglio, que pren el nom de Francesc. ¿I, a més, com entrà Jesús, rei, a Jerusalem, sinó damunt d’una cavalcadura d’ase? Enzes que som!
