I cada mes em passa un parell o tres de vegades. Escrius un WhatsApp a una “amiga “i no et contesta el missatge o simplement, et deixa en “vist”.
I de fet, per conducta repetitiva, (cada persona té una manera de fer) ja sé qui tardarà dies o setmanes a contestar, -o simplement, arxivarà el xat i no contestarà-, qui obrirà el missatge i em deixarà en “ vist”, i qui serà correcte i respondrà quan pugui. Evidentment que no demano una resposta immediata. Jo tampoc puc contestar immediatament perquè pots estar atenent una trucada, perquè pots estar conduint, treballant, cuinant, a la dutxa, etc.. Però considero que al final del dia, sempre es pot respondre. De fet, a mi em relaxa, al vespre, havent sopat, revisar que tots els missatges personals estiguin contestats. D’això se’n diu, simplement, cordialitat. Els missatges de feina, que són molts, ja els contesto l’endemà, en horari lectiu.
I el més curiós de tot és que, a vegades, la persona en qüestió et pregunta com t’ha anat un esdeveniment determinat (ja sigui una excursió, una reunió, un examen, una feina…), i sembla que s’interessi per tu, i seguidament, ja veus que no escolta l’àudio on li respons el que t’ha preguntat. I veus la persona en línia, contestant altres missatges, i l ‘àudio que li envies ja queda per escoltar, i potser ja no el tornarà a escoltar fins que no li tornis a enviar un altre missatge. D’això en dic, pidolar amor. I no us parlo d’amor de parella – que no en tinc – sinó de contínuament anar al darrera d’aquella persona dient-li que el que li explicaves a l’àudio és important, perquè li estàs responent a la pregunta que t’ha fet o perquè li estàs explicant un fet rellevant, que fins i tot pot ser del seu interès. Evidentment, he arribat a la conclusió que la pregunta que t’ha fet, no li interessa per res. Tant se val que li parlis del temps com que li expliquis que et trobes malament, no ho escoltarà i punt.
A vegades, aquesta mateixa persona s’ofereix a fer alguna cosa per tu, o et proposa fer un soparet a casa seva, i llavors, mai més te’n parla. És a dir, parla per parlar, i promet coses que mai s’acabaran portant a terme. Tot queda en el no-res. I llavors penso: clarament, t’ho ha dit per quedar bé amb la vianda al plat. Però és clar, és violent recordar-li a aquella persona que t’ha promès una cosa que realment ha quedat per sempre més oblidada. I a vegades, amb gràcia, he tret el tema, per WhatsApp, i què us penseu que ha fet? Doncs deixar-te en “ vist”!!
I encara més: la persona en qüestió em diu: sobretot, un dia abans recorda’m la data de l’aniversari de la teva filla. I evidentment, li faig cas, i li recordo que aquell dia és el seu aniversari. I la persona no obre el recordatori, és a dir, que li és completament igual el que li enviï. Llavors, quan queda una hora per acabar el dia, li torno a enviar el recordatori…. i finalment, em contesta: ufffffff, menys mal!! Al meu entendre, no estar pendent de cap missatge és una falta d’atenció considerable.
I el curiós del cas és que, en l’àmbit de la feina, també haig d’anar “suplicant” que compleixin les ordres que he donat i t’acabin la feina. En aquest cas no en diria medigando amor” sinó fer de policia perquè la feina es faci. Seria el cas, per exemple, que dono l’ordre a un operari perquè et vingui a arreglar un desperfecte de casa, i et diuen: miro l’agenda i et dic. I passen dies i dies, setmanes i no et diuen res. I com que a mi m’interessa que m’ho facin, haig d’anar al darrera, i demanant, si us plau, que et donguin resposta de quan podran venir a arreglar-t’ho. I sempre és pidolar, pidolar i pidolar…i això pagant!
Tornant a l’àmbit de les amistats, quan dic “pidolar amor” no només em refereixo a voler tornar a contactar amb aquella persona que no t’ha contestat els missatges, sinó que em refereixo a que quasi sempre haig de prendre jo la iniciativa per quedar amb una persona determinada. Entenc que tots tenim molta feina, però penso que les amistats s’han de cuidar, i la relació ha de ser bilateral. Quan sempre és la mateixa persona que pren la iniciativa de contactar, això també és suplicar amor. I a vegades em pregunto: si jo no li digués mai res a aquella persona per quedar per prendre un cafè o per dinar, m’ho diria ella? Possiblement, no.
Ara bé, si aquella persona necessita alguna informació legal, grafològica o d’assessoria, m’obrirà per WhatsApp i em dirà: “hola guapa, com estàs?” I seguidament, jo pensaré… avui, quina consulta em farà. I efectivament, no falla. És així. Evidentment, de manera gratuïta. Normalment l’ajudo i si no ho puc resoldre jo mateixa, la derivo on l’hagi de derivar, però llavors, quan aquesta conducta és reiterada, no sé callar, i si expresso el que sento, aleshores perds l’amic. M’ha passat fa molt poc amb una amistat de fa molts anys. I enlloc de voler parlar del tema, em va dir: “tranquil·la, ja no et molestaré més”. Com que la llimona ja no la pot esprémer més, ja no ha volgut reconduir l’amistat. Com que aquesta relació d’amistat estava sentenciada de mort, el dol ja l’he anat fent. En fi, això no és amistat ni és res. Sé que no tothom és així, i que hi ha gent genuïna, però es poden comptar amb els dits d’una mà i encara em sobren dits.
