Ha mort als cent anys la Pilar. Era d’una família manresana de les de tota la vida, veïna de la plaça Major, anava a les monges de Manresa, fou de les primeres en fer el batxillerat (va fer els tres darrers cursos en un estiu), va baixar a Barcelona per estudiar Història a la Universitat Autònoma de la República. Va gaudir durant la seva etapa estudiantil d’aquells anys de llibertat intel·lectual i política dela Barcelona de la primera meitat dels anys trenta. L’esclat de la guerra Civil de 1936-1938 li va agafar a Berga, on feia de mestre temporal a l’Escola de l’ajuntament de Barcelona de Colònies per a nenes que hi havia al Parc. Posteriorment va tornar a Manresa, va patir els estralls de la a guerra amb la mort directe a la família, també va fer classes al grup escolar Selves i Carner fins a les acaballes de la guerra. A la Universitat Autònoma va fer una gran amistat amb Salvador Espriu qui li va dedicar un dels seus poemaris. Va mantenir tota la vida del poeta una cordial relació amb ell. Era de les poques, per no dir úniques persones que tenia accés directe a casa del poeta.
Acabada la guerra es va casar amb l’historiador Enric Bagué, que fou depurat de professor –per catalanista– de la Universitat de Barcelona. La Pilar també va publicar llibres com un juntament amb Roser Rahola de Espona Història per a Nois i Noies, a Barcelona seguia les activitats culturals i durant molts any va assistir a les funcions i concerts tant del Liceu com del Palau dela Música Catalana. Fou durant molts cursos professora d’història del col·legi de les monges alamanes de Barcelona. Vivíem molt a prop a Barcelona, havien estat companyes a les monges de Manresa amb la meva mare, sovint ens visitàvem… la seva casa era un pou de llibres i de història quan tenia de menester llibres de Manresa com els de Sarret sabia que sempre els podia anar a consultar-los a casa seva.
Explicava coses, tenia una memòria prodigiosa, era capaç d’estar estones i més estones recitant La bíblia en verso atribuïda a Igancio de Luzán, ara se sabia de “carretilla” innomenables poemes de Carner, Verdaguer, Maragall o … Espriu, com també dels clàssics castellans. Les recitava a plaer i feia fruir als qui l’escoltàvem. L’amistat amb mossèn Ballarín li venia de molt lluny, els difícils anys de la postguerra el mossèn, que era un dels membres de la comunitat de l’Oratori dels felipons a Gràcia, tota una colla dels seus amics entre ells la família Bagué – Costa el convidaren a dinar un cop per setmana cada família… era temps de penúries i fam. Molts anys més tard, quan va decidir passar les seus estius a Gósol es retrobaren, passava ben be tres a quatre mesos cada estiu a Gósol, on fruïa de l’amistat dels mossens Ballarin i Anglarill com de la de tot Gósol.
Amb ella desapareix una senyora manresana, resident a Barcelona, que mai va oblidar els seus orígens i sempre va difondre la història nacional de Catalunya fins i tot en les durs anys de la repressió franquista.
