Un dia abans de fer-se pública la llista unitària per la independència -de manera eufemística, “pel sí”- a babord i a estribord, a Madrid, però també a Barcelona, l’unionisme proclamava que no hi hauria plebiscit. Que Artur Mas només pot convocar eleccions “autonòmiques”. Ho deia Pedro Sánchez i ho redeia Mariano Rajoy. Ho insistia Miquel Iceta i ho repetia Alícia Sánchez-Camacho. N’estaven ben convençuts. I si no n’estaven, ho aparentaven amb ofici.
L’endemà de fer-se pública la llista per la independència continuaven dient-ho. Però ja no s’ho creien. No s’ho creuen gens. Rajoy alerta que l’Estat esmola urpes per evitar qualsevol inconstitucionalitat i Sánchez acusa Artur Mas de sediciós. Miquel Iceta reclama a Sánchez-Camacho que s’ajunti amb Ciutadans i Sánchez-Camacho, espantada, delira quan acusa la llista pel sí de ser “unitària i excloent”. Com es pot ser unitari i excloent alhora? Només Groucho i Chico Marx superaven el disbarat:
“-Si ens trobem, estem perduts!
-Com podem estar perduts si ens troben?”.
La por s’enrama pel terra i s’escampa per l’aire. El País ha decidit batejar la candidatura com “la llista de Mas” per recalcar que és “de dretes” i desacreditar-la davant l’esquerra. La Razón s’estima més acusar Mas d’haver-se deixar abduir per Esquerra o fins i tot per la CUP. En què quedem? Qui ha segrestat a qui? L’estupor i la contradicció se’ls menja.
El dia 27 de setembre els catalans faran eleccions plebiscitàries. I les guanyarà el sí i més sí. Per això hi ha tanta por, tanta ira i tanta contradicció.
