Si la política espanyola fos un oceà, podríem considerar que durant els últims anys -sobretot a partir de la crisi del 2007- una tempesta ha sacsejat (sense miraments) les aigües per on navegaven els vaixells de les formacions polítiques. Algunes de les naus, com UPyD, han estat empassades per un implacable Posidó afamat i furiós. Una altra nau, l’històric PSOE, ha perdut gran part del castell de popa, el pal major i el timó, a més de sofrir un motí de la tripulació andalusa, tot plegat l’ha deixat en una situació crítica, incapaç de plantar cara a les altres naus. Per agreujar-ho tot més, uns quants vaixells pirata d’estatura mitjana, anomenats Podemos, han decidit sortir a guanyar-se la vida abordant i saquejant el dèbil PSOE i tota formació esquerrana que trobin pel seu camí. També trobem una galera construïda a Catalunya, de nom Ciudadanos, que semblava que havia de ser el temor dels Set Mars però que ha acabat navegant sense cridar massa l’atenció, passant sense pena ni gloria, sense poder atacar l’únic vaixell que ha demostrat ser, amb majúscules, la nau capitana de la política espanyola: El Partit Popular.
Així doncs, mentre a Europa moltes formacions de centredreta estan en hores baixes o, fins i tot, han perdut el poder davant experiments com Syriza, a Espanya el Partit Popular no sols resisteix en el govern sinó que manté una salut de ferro. Ni la crisi econòmica, ni l’expansió per Espanya de C’s, UPyD, SCD o VOX. Ni, tampoc, casos de corrupció com el Gürtel, la Púnica o l’espectacle de Bárcenas debiliten el partit creat per Fraga. El problema nacional català tampoc ha minvat el poder del PP, ans al contrari, enforteix el govern de Rajoy. L’aparició de Podemos també ha ajudat a enfortir un PP que ha vist debilitar-se críticament el seu vell adversari socialdemòcrata. Per tant, des d’un punt de vista pragmàtic, els responsables de la formació conservadora poden estar molt satisfets amb la seva gestió, actualment res ni ningú els pot eclipsar. Podem afirmar que el PP s’ha convertit en un referent per qualsevol partit que vulgui saber com enfortir-se.
Tanmateix, de quins punts forts disposa el PP per aconseguir la situació que gaudeix?
-Verticalitat: El PP té un sentit de la jerarquia i l’obediència al “jefe” molt potent. De fet, els qui han volgut fer ombra a Rajoy han quedat fora de l’escena política.
-Tancar files amb el partit: Tot i la constant ofensiva mediàtica a conseqüència dels seus nombrosos casos de corrupció, els integrants del Partit s’han mantingut sempre units sota la marca del PP, sense plantejar-se canviar el nom, la ideologia o malparlar del seu president. Totalment diferent és el cas de la vella CDC, que a la més mínima va renunciar al seu passat, va desfer-se del llegat de Pujol, va canviar les sigles per l’horrible PDeCAT i va submergir-se en la més profunda ambigüitat ideològica (i ara comencen a pagar les conseqüències).
-Base intel·lectual: Molts polítics han abraçat la idea ambigua segons la qual, avui en dia, el debat entre esquerra i dreta ja no importa. Afirmen que la gent vol solucions als seus problemes i no pas debats ideològics, aconseguint, per tant, que la gent no tingui ni solucions ni debats ideològics. Tanmateix, el PP no s’ha llançat a aquesta ambigüitat (com sí ho ha fet el PDeCAT o la socialdemocràcia en general), els populars han mantingut, peti qui peti, ben viu el debat i les seves posicions sobre l’avortament, sobre la presència de la religió catòlica a les escoles, sobre la seva idea de nació espanyola indissoluble, sobre l’espanyolitat de Gibraltar etc. I, per assegurar-se, tot aquest ideari està sòlidament bastit per un potent think tank: la FAES. Nevi, plogui, faci fred o calor, la FAES ha nodrit l’ideari del Partit Popular impedint que entri mai en l’ambigüitat ideològica d’altres partits. La gent acaba agraint la claredat.
Així doncs, si algun dia apareix dins el nacionalisme català un partit que, nítida i obertament, vulgui ocupar l’espai buit de la dreta independentista, ja sap on buscar referents.
