Presumeixen de la seva insolència amb la resta del món.
Si els cal res ho agafen, perquè s’ hi creuen en el dret de tenir tot el que volen.
Fan de la seva existència un constant maldecap per als qui els envolten, en definitiva tenen una visió egocèntrica i malaltissament transgressora sense cap altra objectiu que una vida monocorde amanida amb estirabots de can pixa i rellisca.
Van d’ un lloc desmantellat a un altra ple de brutícia.
I se senten orgullosos de la seva èpica. Ho anuncien pintant les façanes o amb grans cartells murals. Son a la Gran via, a la plaça Villa de Madrid, al costat de la llotja, a Gràcia … i tants altres llocs okupats de Barcelona.
Com reafirmant la seva solitud social, molts d’ells duen un gos lligat d’ un cordill, carregat de puces com les seves pròpies rastes. És el còmplice silent de les seves malifetes que com el lloro de John Silver a l’illa de tresor, hi és per a recordar-nos que malgrat l’asilvestrament de l’amo, encara li queda una distancia per a ser un animal.
Barcelona té una bona pila de xixarel.los d’aquesta mena. L’ efecte crida fa que en vinguin cada cop més. Es dediquen a entrar a les cases a cop de peu i s’hi instal·len dins com en un camp de bramans.
Per a justificar l’estratègia, obren botigues ecològiques als baixos de l’edifici okupat, hi fan tallers de les inutilitats més diverses, quan no directament delictives. Cursos de meditació a base de pastilles del riure i mandangues similars que a part de no ser d’ utilitat per a res, son un focus d’infecció intel·lectual que empobreix a víctimes de baixa autoestima que cauen a les seves xarxes.
Una colla d’ arreplegats que amb martingales com aquesta diuen fer un servei a la comunitat i així justifiquen viure a dispesa sense pagar ni un ral, mentre la resta de la humanitat a més de pagar llum i aigua que ells agafen del veí o del semàfor, paguem les taxes, el lloguer o la inacabable hipoteca per poder tirar endavant una família amb criatures.
Amb uns serveis cada cop mes cars, és incomprensible que els administradors permetin aquest furt.
Jutges i magistrats deixen que una tribu de salvatges estigui messos i fins anys okupant una casa que té propietari, ha fet inversions de tota mena per disposar de l’edifici i en un no res entren per la cara una colla de poca-vergonyes i s’hi queden per muntar-hi un campament en tot l’edifici.
És o no és així senyor alcalde Hereu?
En pensa fer alguna cosa senyor Trias?
Proposo que els pots de fum que tants cops en han llençat a nosaltres, els hi llencin a ells. Així fumigaran la ronya i els veurem córrer d’ una vegada.
Fora de casa, poca-vergonyes!
