Si hi ha una força política intel·ligent a Espanya, aquesta és Podemos. No es tracta només dels currículums brillants dels seus dirigents –les famoses matrícules d’honor i altres mèrits acadèmics d’Iglesias, per posar un exemple-, sinó de la visió de joc que han demostrat tenir.
Han estat conscients del fet que Castella –i quan dic Castella parlo també de les parts d’Espanya que ja han estat completament assimilades per ella- no té el més mínim interès en reformar un estat que és la seva fidel expressió política. Un estat basat l’explotació econòmica de la perifèria i en l’hegemonia cultural castellana sobre la resta de pobles peninsulars.
És per aquest motiu que Podemos ha anat a pescar vots entre els territoris més incompresos pel poder estatal, dotant-se de sucursals personalitzades, com és el cas d’En Comú Podem a Catalunya o l’aliança amb Compromís al País Valencià. Tot això amanit amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, la qual cosa, tot s’ha de dir, és una proposta aparentment molt agosarada tenint en compte que es tracta d’una formació d’àmbit estatal.
Però, si anem al detall, aquesta gosadia no és tal i tot plegat comença a fer fortor. La promesa del referèndum per part de Podemos havia sorgit amb les eleccions europees, que va ser la primera gran demostració de força d’aquesta formació, però que tots sabem que es tracta d’unes eleccions secundàries tal com entenem la integració europea a dia d’avui. Són les eleccions on la gent es dedica a emetre vots simbòlics afavorint, arreu d’Europa, al populisme de qualsevol signe polític. Després el referèndum es va anar refredant, especialment quan semblava, a partir de les enquestes, que Pablo Iglesias podia optar a la presidència del govern espanyol. Recordem que a la tardor de 2014 el CIS situava Podemos al primer lloc en intenció directa de vot.
No és fins aquest passat novembre que tornen a obrir el meló, amb una rectificació a última hora del programa electoral. Eren molt diferents les expectatives d’aquesta passada tardor, en les quals tot apuntava que quedarien quarts, per darrere de Ciutadans. En aquestes circumstàncies prometre el referèndum era pràcticament gratuït, perquè seria una proposta comprensible per l’esquerra més polititzada i impossible de dur a terme per l’aritmètica parlamentària. No només això, la condició de formació minoritària faria que ni tan sols Iglesias hagués de trencar-se la cara defensant-ho, sinó que n’hi hauria prou amb dir que la conjuntura política no ho permet i fotre’n la culpa als altres.
Finalment, els resultats ha estat millors per a Podemos que el que auguraven aquestes darreres enquestes. Tot i així, això no treu que l’excusa serà la mateixa: “el referèndum és impossible, no perquè Podemos no vulgui, sinó perquè cal una àmplia majoria a les Corts”. En realitat, Podemos no vol el referèndum i té la sort i l’habilitat de poder carregar el mort als altres.
Mentrestant, tota aquesta parafernàlia ha aconseguit diversos objectius. D’una banda essent la formació més votada a Catalunya i donant munició al fals independentisme àvid d’escapatòries. De l’altra, provocant tensions a Compromís pel desencís dels sectors més valencianistes. Alhora, escombrant Bildu al País Basc i esborrant el BNG gràcies a la coalició podemita amb la Marea de Xosé Manuel Beiras. Tots els moviments independentistes o nacionalistes (no espanyols) n’han sortit tocats, d’aquestes eleccions. Alguns més que d’altres perquè a Catalunya s’ha aguantat el cop.
L’omnipresència regalada de Podemos a les televisions privades espanyoles ens pot donar pistes de cap on va la cosa. De si es tracta d’un moviment de base o bé d’un gir lampedusià orquestrat. El paper de ha estat el de representar la perifèria i les classes desafavorides? Diria que ha estat el d’intentar domesticar-les i procurar que no surtin del sistema de sempre.
