Dilluns, 30
Des del moment que van generalitzar-se el telèfons cel·lulars (no sé per què se’n diuen mòbils si no es mouen i s’estan sempre quiets si tu no els bellugues) amb connexió a la xarxa que em vaig fer partidari del seu ús a les aules. El programa de les assignatures sempre fou per a mi tan sols un punt de referència i mai una cosa rígida que s’hagués de seguir, per força, al peu de la lletra. Moltes vegades interessava llegir a classe un determinat article de diari o de revista, coses que els llibres de text, que com més va més infantilitzats se m’apareixen, no podien de cap manera contenir. I era així que aleshores convidava els alumnes a connectar-se a la pàgina que fos i podíem llegir en veu alta allò que Enric Sòria, o Jordi Llovet, o Vila-Matas, o Pla i Nualart, o tants i tants d’altres, pensaven sobre els diversos afers actuals de la llengua i de la literatura i de la història. L’atenció sempre fou total aquells instants que ens servíem d’això que en diem tecnologia. Estalviàvem en fotocòpies, a més. Res no està renyit amb res a les aules, i així també ensenyava i adoctrinava, aquest verb que sembla que només els espanyolitzadors poden fer servir tot i que fan veure que ho dissimulen i se n’amaguen. Malauradament hi ha instituts que ara han prohibit que els alumnes hi assisteixin amb aquests ginys. Em sembla que el que pot semblar que s’hi guanya d’una banda s’acaba, en el fons, perdent-ho de l’altra. Sempre hi ha hagut i hi haurà mals alumnes, però és també sempre els bons els qui es tracta de salvar. I, a les aules, ja ho dic, res no està renyit amb res. O no ho hauria d’estar.
I el color verd de les Illes ahir. Hi ha llengua, hi ha país. Enhorabona a tots. I ara, naturalment, Bauzá i els seus, aquest govern que tan sols mira de destruir el poble que hauria de governar, tracten de minimitzar-ho tot amb mentides i amb afrosos arguments i amb insults i amenaces de tota mena. Però, tal com diu el manifest, si no rectifiquen, aquesta paret seca que tenen al davant ni la tomaran ni la botaran.
Dimarts, 1
Poema visual de tot el que som i de l’espai d’on venim. I el monòlit que ens ha conduït fins en aquest estadi d’intel·ligència superior que inclou, àdhuc, la capacitat de la mentida més grossa, aquella que posa en perill no tan sols la vida artificial de la màquina HAL, més humana que els mateixos humans, sinó, i sobretot, la nostra. L’espai, l’infinit i el monòlit. Estimo aquesta pel·lícula i la simfonia de l’Univers de la seva banda sonora, aquests excelsos Danubi i Zaratustra. El monòlit em sembla Déu, i ja fins i tot algú com John Lennon deixà dit que 2001, una Odissea de l’Espai (Kubrick, 1968, 139 minuts) hauria de projectar-se a les esglésies 25 cops al dia. Com a mínim.
Dimecres, 2
De sobte, aquí, qui més qui menys s’omple la boca del nom Calisay, aquell licor d’herbes aromàtiques que sembla que prové d’un monestir de la Bohèmia i que, abans de passar a ser elaborat per la família Mollfulleda a Arenys de Mar a finals del XIX, passà també per Blanes. Calisay per amunt i Calisay per avall, tots aquests dies, arran de l’èxit indiscutible de la presentació de l’excel·lent i bellíssim llibre de Joan Celdran (amb la col·laboració d’Agustí Espriu i Raquel Lacuesta) sobre la història d’aquest destil·lat i del seu vincle amb la vila d’Arenys. Ara ja no se’n fa, de Calisay, si més no amb la fórmula tradicional. Ara em sembla que l’empresari Pedro Rovira l’elabora a Móra la Nova després que a mitjan anys 80 del segle XX passés també per les mans de Rumasa, però ara és ja tota una altra cosa, aquest licor. El fet és que aquí tots estem ben orgullosos d’aquell passat. Orgullosos, ufanosos i estarrofats. Calisay al mapa, se sent dir. Arenys al mapa. Bé, això és així i hi ha instal·lat aquest sentiment sobretot entre els vilatans de tota la vida. Jo recordo, però, que eren moltes les cases que al final de l’àpat dels diumenges, en arribar l’hora del cafè, la copa i el puro, si els oferies un Calisay, et deien que no, que on vas a parar amb un producte tan local, que ells eren més del Cointreau o del Chartreuse, molt més prestigiosos. I és que és de sempre que en aquest país nostre l’autoestima arriba que ja tot és dat i beneït. Quan era mort el combregaven. Aquesta tendència a valorar les coses nostres quan ja no hi són i ja no hi ha res a fer. Ara, del veritable Calisay, ja només n’hi ha d’estranquis, és a dir, n’hi ha tan sols en aquelles cases, o en aquelles botigues (que te’n fan pagar ben bé les ganes), que el dia que la destil·leria tancà portes els faltà temps per acudir-hi amb tot de camionetes i omplir-les a vessar de les caixes d’aquest licor Calisay que ja mai més no es comercialitzaria. El que hi ha ara és el llibre de Celdran. Cosa que em sembla molt bé.
