No em considero cap “Influencer” ni res que se li assembli, bàsicament utilitzo tres comptes a les xarxes socials: el d’Instagram on tinc 2.200 seguidors, el de Facebook on n’hi ha gairebé 5.000 i el de Linkedin on en compto prop de 4.300. Les xarxes les utilitzo sovint i, bàsicament, ho faig com a canal de captació d’interessats en els serveis que ofereixo de consultoria i formació.
Creo contingut dos o tres cops per setmana i mesuro interaccions i resultats per obtenir el cost d’interessats en allò que ofereixo, el conegut cost per “Lead”. A dia d’avui no em va pas malament: és una activitat que gaudeixo i que, a més, m’aporta negoci.
Fins aquí tot correcte però, ai! Ai, el tema de la llengua! que difícil és triar quan i com fer servir una llengua sense ferir sensibilitats quan tens clients arreu de l’estat! En el meu cas, avaluant que segur que hi hauria xerinola, vaig decantar-me per escriure en català o castellà en funció de a quin públic objectiu em referiria: quan m’interessa explicar o promocionar quelcom que desenvoluparé a Catalunya publico en català i quan passa el mateix a qualsevol altra part de l’estat ho faig en castellà.
El resultat? puc assegurar-te que no falla mai la següent combinació: quan publico en català no em triguen a arribar missatges tipus “que lo entendamos todos no estaría de más”, “Habla en castellano que es oficial y lo entendemos todos” o “Dejo de seguirte porque no entiendo lo que escribes/dices”. Solen ser missatge privats, d’entrada prou educats, especialment a Linkedin i instagram. A vegades a algun eixelebrat li puja la bilirubina i ho escriu en un comentari públic, on queda retaratat a la vista de tots, però no és un cas habitual.
L’altra cara de la moneda també es dona, sinó el còctel no tindria gràcia. Quan vaig a donar un curs a qualsevol ciutat espanyola o una companyia d’àmbit estatal em demana que faci la promoció de qualsevol activitat conjunta en castellà no triguen a arribar els missatges de l’altra costat: “Q
uin mal li fas a la llengua”, “Així m’agrada, que parlis en castellà “para llegar a más gente” o “que no tenen Google Translator a la resta a Espanya que els has de fer un vídeo en el seu idioma?”.
Més d’un cop m’he entretingut a mirar els perfils de les persones que, siguin d’un costat o de l’altre, m’envien aquests tipus de comentaris. Per sorpresa meva són gent amb les espatlles prou cobertes, compten amb llocs de feina o col·laboren amb empreses consolidades, entitats que sí expressen clarament el seu posicionament ideològic sobre aquest tema… Un posicionament que sol estar a les antípodes de l’opinió del meu interlocutor. “A tots dona consell i no el pren per ell”, exigir als demés que es juguin el seu pa sempre és més fàcil que plantar cara allà on te’l jugues tu, oi?
Fins i tot, al principi, carregava el dipòsit de paciència i em molestava a contestar aquests missatges de forma conciliadora, explicant la meva posició i els motius pels quals utilitzo un idioma o un altre segons l’ocasió. Els meus arguments penso que eren clars i sòlids. Ho devien ser tant, que en més d’una ocasió en comptes de trobar un contra argument, em tancaven la conversa amb respostes tipus “Cállate catalufo” o un “Calla botifler!”… Increïble.
Soc plenament conscient que el català i el castellà estan en guerra i, dades en mà, el català la va perdent. A mi m’hi trobaràs sempre al costat del català, és la meva llengua materna, la llengua que parlo amb els meus fills i la llengua que estimo. Això sí, no fotem! Tothom hauria d’entendre que si dono una conferència a Girona la promocioni en català i si dono un curs a Granada ho faci en castellà, no té res a veure, i no hi veig cap incompatibilitat!!! CAP! Com tampoc la veig en fer publicacions en els dos idiomes si el missatge és prou generalista i va destinat als dos públics.
Explicat això i anant un pas més enllà penso que l’exposició “pública”, a gent com jo que no som res, ens porta a ser jutjats i rebre l’odi visceral per qüestions ideològiques per part d’uns bàndols que s’afanyen a atorgar-nos massa gratuïtament el càrrec de garants d’una llengua o d’una altra: són els policies morals de la llengua, els que dicten què i com ho hem de fer els demés perquè tot sigui i funcioni com ha de funcionar; com ells diuen que ha de funcionar. Fa relativament poc llegia una entrevista a la Mushkaa, la cantant de 20 anys que fa música urbana en català, explicant “No canto en català per protegir la meva llengua, m’encanta, però no crec que sigui la meva feina”… Com era previsible va rebre fort: per una banda va rebre dels que li exigien que rectifiqués perquè “s’hauria d’esforçar en defensar-la perquè és cosa de tots i en parlar-lo millor”. Per l’altre rebia comentaris tipus “una lástima que tanto talento se desperdicie con una lengua regional que solo entienden unos pocos” … Té 20 anys aquesta noia, 20, i suposo que el que li agrada és cantar i guanyar-se la vida amb el que li agrada fer. S’ho ha buscat, si no cantés o cantés en anglès no li passaria… Mareta meva com està el pati.
En resum, tenim una colla de salva pàtries, hipòcrites, que es dediquen a exigir als demés allò que moltes vegades no s’apliquen: tu pots treballar a una multinacional i parlar i viure en un ecosistema on el 90% del temps que hi ets el visquis en castellà, o bé pots, representant una empresa estatal, buscar sí o sí un perfil català per introduir-te al mercat de Girona “Porque ahí hay mercado y hay que vender” tot i pensar que el català es “totalmente prescindible”. Posem primer la pesseta i després la llengüeta per casa, però la Mushkaa no eh! La Mushkaa que faci el que jo opino que fa molt mal! Que té visibilitat! Va home va!
En fi, soc conscient que no arreglaré res amb aquest article en català sense retribuir, que continuaré rebent bufetades d’una banda i de l’altra per fer el que considero coherent i ells no i que seguirem en aquesta dinàmica d’escopir cap a fora sense mirar-se primer al mirall. De fet m’hi jugo un König a que rebré fort per aquest article? Què hi dius?
