El nou finançament de Catalunya aprovat recentment ha destapat la caixa dels trons de la soi-disant classe política catalana, que es mou en una visió de curta mirada d’ala de mosca i representa la mediocritat més infame. I d’entre aquests, per si no n’hi hagués prou, cal fer menció especial dels corifeus més nostrats, els outsiders de la política convergent. Mireu si no les brillants opinions versades pels insignes Srs. López de Lerma, Miquel Roca i Ignasi Guardans la darrera setmana a diverses publicacions castellanes. El primer aprofita la trona que el gran patriota català En Pere Jota Ramires li dóna a l’immillorable diari econòmic mundial Expansión per blasmar la solitud extrema del seu partit. El segon com té acostumats abastament als seus lectors, d’entre els quals no m’hi compto, desgrana un seguit de trivialitats neutres, incolores i insípides escrites pel processador de textos més avançat a La Retaguardia española, llegeixi’s La Vanguardia, felicitant al tripartit per l’acord assolit. I finalment el tercer com a polític en exercici en l’equip rival, es vanta al Periodico d’ésser el representant més genuí de l’alta política com a expressió primigènia de l’art del possible, tot donant copets a l’esquena de qui li paga el sou.
I de política qui en parla ? Seria molt demanar que de tant en tant algú es dediqués a fer política en majúscules i deixés d’arrenglerar-se miserablement amb l’ España secular que tan grandes glorias ha dado al acontecer patrio?. Què se n’ha fet d’un dels principis bàsics de la política que estableix que la política es inversament proporcional a l’arribisme més palmari i descarnat?. Penso que entre la política i el possibilisme existeix una distància que du al podrimener quan l’estires fins a l’arribisme. I ja està tot dit. Salut !
