En política podem fer que les coses no siguin ni blanques ni negres, però en la vida real les coses són com són. Quan s’engega un procés de secessió dins d’un estat amb una constitució que no dona opcions a fer-ho, s’està clarament actuant al marge de la llei. Òbviament, no cal estar constantment exposat a les ires del sistema i l’astúcia i el politiqueig poden ser, fins i tot, necessaris.
Però s’ha de deixar molt clar quin és el camí i fins on es vol arribar. L’actual joc de confusions i gesticulacions patriòtiques amb fintes i verbalitzacions , amb sentides proclames i efectives reculades, donen lloc al pitjor dels escenaris possibles, que és el de la confusió.
El govern autonòmic català cedeix a pressió de Madrid i retira la campanya institucional. Això vol dir, sense cap mena de dubte, seguint la seva lògica, que acatarà la decisió del Tribunal Constitucional i no seguirà endavant amb la convocatòria de la consulta.
Demano al president Mas que cessi en l’absurda estratègia de confusió i ens digui clarament què pensa fer. Tenim tots clar que defensar la independència ens ha de portar obligatòriament a la desobediència. És perfectament legítim i honorable que el president Mas no vulgui anar per aquest camí. Que ho digui i que es deixi de declaracions sense cap altre objectiu que el de mantenir l’expectativa electoral al voltant d’una volàtil i etèria defensa d’un independentisme possibilista. Ha complert amb escreix el seu mandat electoral i no ha traït cap de les seves promeses. Però tampoc no ha dit què volia fer després. Ara ha de prendre una decisió i deixar les coses clares.
Si la seva intenció és la de voler una candidatura unitària per tornar a arribar a les portes del no res, si no vol creuar el Rubicó, que ho digui. Que encapçali una candidatura unitària amb tots aquells que volen viatjar cap a Ítaca. Que a Ítaca només hi va arribar Ulisses. Ítaca és el somni. Jo només demano claredat. I un lloc a la trinxera per servir a les ordres d’Aquil·les, que no anem a Ítaca, sinó a Troia.
