La por és un fenomen psicològic d’adaptació al medi que ens envolta. Com a sentiment igual que la tristesa o l’alegria ens és molt útil en la nostra supervivència. La manca o absència de por ens durien sens cap dubte a tendències suïcides que posarien en perill la nostra integritat física i psicològica. Hi ha molts tipus de por i tots i totes n’hem tingut alguna vegada.
Des de sempre s’ha dit que les dones som més porugues que els homes i de fet, molts homes s’hauran sentit a dir davant la negativa o la por de cometre una heroïcitat rotllo “macho camacho” que semblaven una nena. Doncs bé, de tots els estudis que s’han fet al respecte les úniques conclusions que se n’han tret no és que les dones siguin més porugues si no que expressen més obertament les seves pors. Tenir por, és a més, sempre i quan aquesta no t’ofusqui, un signe d’ intel•ligència. Ens fa ser cauts i prudents en els nostres actes malgrat sempre s’ha dit que “qui no arrisca no pisca”. Cal no confondre por amb risc. La por ens resguarda del dolor físic i emocional i l’associem a aspectes negatius d’un futurible. La por no desapareix amb el pas del temps ni amb l’ increment de l’experiència, només disminueix amb l’augment de la capacitat de resoldre situacions que ens la provoquen. S’ha comprovat que el volum total de pors que identifica l’ésser humà tendeix a mantenir-se constant al llarg de la seva vida i el que s’ observa és un canvi d’unes pors vers unes altres. El risc en canvi, sempre bé associat a quelcom positiu, t’arrisques quan saps com afrontar les conseqüències. Des de petits, els adults han fet servir la por com a eina per portar-nos bé i creure. L’home del sac, el llop, el papus…formen part de la nostra infantesa. Tots aquests personatges inventats educativament parlant no tenen molt sentit. Els nens un cop s’han pixat al llit cagats de por imaginant-se una bèstia halitòsica i peluda que se’ls endurà enmig de la foscor a algun lloc fosc i humit ple de tota mena d’insectes que piquen, creen una des adaptació a la por, és a dir creen una fòbia que fa que es pixin al llit, no vulguin dormir a les fosques,etc… i obliguen als pares a desmentir tota i quanta bestiola la creativitat de l’adult hagi creat. Arribats a aquest punt, els pares perden tota credibilitat i fomenten les fòbies de qualsevol tipus sense saber-ho.
La reina de les pors des dels inicis dels temps és la por a la pèrdua. La mort d’un ésser estimat, la por a la pèrdua de la salut, la por a perdre la casa, la feina, la parella o els amics. Molts cops, identificada la por a la pèrdua tenim eines que ens permeten afrontar-la racionalment i trobar eines per vèncer-la. Quan la por a la pèrdua es fa col•lectiva l’increment de la sensació augmenta exponencialment i pot arribar a convertir-se en pànic. Avui en dia la crisi o la grip A són les nostres pors col•lectives. Com he dit abans la por és adaptativa i fomenta l’ús dels nostres recursos. Amb la crisi, la gent que encara té la sort de conservar la seva feina, treballa millor que mai, s’esforça més i no demana tantes baixes. Globalment, ha fet augmentar l’estalvi familiar reduint despeses supèrflues i, curiosament, ha fet reduir el nombre de divorcis. Amb la Grip A, els nens estant aprenent a integrar hàbits que haurien d’estar adquirits com rentar-se les mans més sovint, tapar-se la boca al esternudar, mocar-se amb un mocador i deixar la mà només per aguantar-lo.
En resum, la por ens fomenta la imaginació dirigida a l’adaptació i a la supervivència o bé en ofusca i ens crea fòbies que modifiquen negativament la nostra vida. L’important es identificar les nostres pors i assumir-les de manera conscient. Jo ja m’he encarat a les meves. I tu, de què tens por?.
Marta Torra i Llorens
Psicòloga
