Llegeixo la notícia que s’ha abatut un avió a Ucraïna amb 295 passatgers a bord, dels quals no hi ha cap supervivent. Tots sabem que aquests horrors poden passar, que això forma part de la vida però als que som sensibles de mena ens costa d’acceptar que d’un minut per l’altre, tot desaparegui i no puguis fer res per evitar-ho. Que la vida se t’emporti sense demanar-te permís. Torno a rellegir la notícia una i una altra vegada perquè penso que tendim a llegir per inèrcia i no ens aturem a descobrir el significat de les coses.
M’esgarrifo amb la tragèdia de l’avió desaparegut i respiro tranquil·la en saber que en els pròxims mesos no agafaré cap avió. Sí, ja sé que és una bajanada i que cada dia volen milers d’avions i no passa res però sembla que quan passa una desgràcia així, a tots ens toca una mica més a prop del normal.
No és només que no m’agradin les altures, és que hi tinc por. Pànic. Vertígen. Sóc de les típiques persones que mai viuria més amunt d’un tercer pis perquè no sabria com sortir-ne si em passés alguna cosa allà dins. Tinc pànic a les altures i per això surto barata quan vaig a Port Aventura o a qualsevol parc d’atraccions. Aguanto les bosses, prenc una beguda refrescant i espero que els meus baixin d’aquestes muntanyes russes on, la veritat, no sé què hi troben.
Admiro aquesta gent que és capaç de tirar-se en paracaigudes o llançar-se al buit i segur que és una sensació impressionant però a mi que no em busquin, és superior a mi. Només de pensar-ho, ja em ve un esglai i se’m posa la pell de gallina.
He viatjat amb avió dues vegades i, de moment, no anhelo tornar a volar. Podria viure perfectament senes trepitjar un avió ni un aeroport mai més. Les aglomeracions, les cues inacabables, els bancs incòmodes i l’infinita paciència que s’ha de tenir en aquests llocs. Potser perquè aquests dos viatges no han sigut precisament idíl·lics, ja m’he fet una idea preconcebuda de què és per mi volar, de què em fa sentir i tossuda com sóc, encara més.
Sóc d’aquestes que puja a un avió i no tinc capacitat de desconnectar, de relaxar-me i gaudir del viatge. No em puc concentrar escoltant música o llegint un llibre i em passo el trajecte mirant el rellotge i pensant en què seria de mi si allà dalt em passés alguna cosa. I si per casualitat, al costat hi tinc uns nens que no saben el significat de la paraula dormir, encara se’m fa més insuportable.
A l’hora d’aterrar, ja estic nerviosa per agafar les maletes, baixar les escales i trepitjar terra ferma. Llavors, sí que em permeto gaudir, em deixo anar, em relaxo i començo a viure. A no mirar el rellotge, a omplir la meva llibreta de vivències personals i em fixo en el tipus de vida que té la resta de gent del meu voltant. M’imagino les seves vides, què hi fan allà, perquè han triat aquella ciutat i quins llocs visiten. Observo els seus gestos, les seves mirades i em faig pel·lícules pensant que al món hi ha algú com jo. Algú a qui li fa por volar.
