L’Ada Colau no serà alcaldessa de Barcelona perquè tingui un projecte de ciutat excepcional, ni perquè el país viri cap a l’esquerra, ni perquè sigui gaire intel·ligent. Colau ha guanyat perquè no incomoda a l’Estat i, sobretot, perquè durant la campanya electoral va posar les seves conviccions allà on els seus rivals posaven les seves temences i els seus càlculs. Ja fa mesos que ERC i CiU van perdent llençols sense que ningú no acabi de ser-ne conscient. En una època en la qual els politics han de justificar la seva existència cada dia, els dirigents republicans i convergents no es poden permetre d’anar pel món amb tanta timidesa i tanta por de perdre.
Mentre CiU i ERC es vigilen i s’acusen l’una a l’altre de les seves pròpies covardies, el populisme d’arrel comunista va guanyant terreny. Primer va guanyar posicions en la batalla del discurs -penso en l’espectacle que es va fer del cas Pujol, i en la cabriola del 9N, que va permetre Joan Herrera i companyia salvar els mobles. Ara és lògic que els comunistes comencin a guanyar, poc a poc, espai electoral. La lectura que ERC ha fet de les eleccions és molt naif i em recorda fins a quin punt es va esbravar i refredar aquell entusiasme del 9N que va promoure CiU. És veritat que els partits independentistes han crescut en vots, però també és veritat que el seu poder ha perdut credibilitat i consistència.
Si el clima que va escampar el cas Pujol i la consulta ha permès Iniciativa reconquerir l’ajuntament de Barcelona, imagineu-vos com acabaran els 18 mesos de “transició nacional”, si ERC i CiU continuen disparant salves contra Espanya amb pòlvora mullada. N’hi ha prou de veure com evoluciona el vocabulari i el discurs per adonar-se que l’agenda catalana s’està espanyolitzant. Creix l’independentisme però també creix la inestabilitat i la retòrica. El frontisme que les esquerres catalanes volen promoure a Badalona, només beneficiarà l’estratègia de Podemos. L’Ada Colau i el seu equip d’apàtrides són ideals perquè els polítics catalans trobin cada dia més excuses per evitar trencar amb Espanya, i perquè ho facin en nom de causes cada cop més humanes i elevades.
No cal ser historiador per veure que les tàctiques que Barcelona en Comú utilitza ara contra CiU les farà servir contra ERC de seguida que en tingui l’ocasió. Mentre els partits que volen liderar la independència tinguin més por dels seus propis aliats que no pas de l’Estat espanyol, el populisme creixerà i tota causa partidista semblarà més important que la llibertat de Catalunya. No es tracta de fer paternalisme, ni de pretendre que es protegeix al poble repetint a tort i a dret les paraules “justícia i igualtat”. I menys encara mentre l’Estat ens va cosint a lleis i una colla d’acadèmics comunistes posen les bases de la nostra ruïna amb els seus experiments. Es tracta d’assumir la responsabilitat de liderar la independència que es diu que es vol fer, i fugir del cofoisme. Perquè si no pots guanyar una tresina sense depilar, com t’ho faràs per guanyar Espanya?
El comunisme creix perquè els líders d’ERC i CiU tendeixen a empobrir la seva personalitat. Es nota que tenen massa por de perdre la força que la gent els ha donat i molt sovint la gestionen com si fossin un rendista. Facin el que facin l’Ada Colau i el seu equip, d’aquí quatre anys les desigualtats hauran crescut i difícilment serem independents. Tot i així, és possible que una cosa hagi canviat: els sectors que van aguantar el país durant la dictadura estaran més afeblits que mai; perfectament a punt per ser diluïts en una massa amorfa, dòcil i espanyola, com li va passar al món obrer durant la segona meitat del segle XX.
