Fa uns dies es presentava un llibre on hi he pogut contribuir escrivint un capítol: Després del Procés, què? Reflexions de la generació que ve. Una vintena de joves hem elaborat un seguit d’idees, propostes, anàlisis i perspectives per a l’independentisme de després del Procés. A un servidor li han encarregat escriure sobre la dreta independentista i això ha fet. Malgrat tot, he aprofitat també per parlar d’un tema més important: el paper del món privat, de l’empresa o de la banca en el futur del moviment patriòtic català. He procurat parlar de diners. I heus aquí una reflexió per avui: Com pot ser que les entitats del Procés encara no hagin portat els seus diners a l’estranger?
La justícia espanyola pot embargar quan vulgui els diners dels comptes establerts en bancs del seu país. L’ANC i Òmnium ho saben prou bé i ja ho han pagat car. Ho han pagat amb centenars de milers d’euros. Ho han pagat amb embargaments i multes. Costa d’entendre que no hagin tret els diners fora d’Espanya, però bé, no vull pas allargar-me en la crítica als errors passats. Centrem-nos en el futur. Els ciutadans no haurien de dedicar-se a pagar tots els botins que l’Estat espanyol vol endur-se. Els diners han de servir per enfortir-nos, per crear programes de parelles lingüístiques, lobbys, projectes empresarials, inversions o per influir a l’estranger.
Malgrat tot, perdem els diners tapant els forats que provoca legítimament la justícia espanyola quan vetlla pels seus interessos. Ens urgeix que les entitats sobiranistes, els partits polítics, les empreses i tot aquell que s’involucri en la defensa del país s’emporti de manera legal els diners lluny d’Espanya. Preferiblement a Suïssa —un estat solvent, seriós i fora de la Unió Europea. D’on neix aquesta necessitat? Doncs hi ha dues grans explicacions:
Win, win
Per una banda, si mantenim els diners protegits en bancs estrangers, l’Estat espanyol ho tindrà complicat per embargar els nostres dipòsits. Primer caldrà que un jutge espanyol sol·liciti l’embargament a un magistrat estranger —en aquest cas de Suïssa. Després, el jutge de l’altre país analitzarà la petició espanyola i, si no veu justificat l’embargament, denegarà la petició de la justícia castellana. El Procés ens ha mostrat com això mateix ha passat amb peticions denegades de magistrats espanyols en diversos països europeus. Així haurem aconseguit salvar els nostres diners i tenir-los disponibles per fer les accions que vulguem.
Per altra banda, la debilitat econòmica d’Espanya aconsella tenir els diners guardats en bancs d’estats més solvents i eficients. El deute espanyol equival a la pràctica totalitat del seu PIB i les perspectives de futur són preocupants. L’esdevenidor és sempre incert, però en el cas espanyol ho és més. Podrà Espanya pagar als seus creditors? Pot fer fallida l’Estat? Pot existir un “corralito”? Pot tornar la pesseta? Per estalviar-se ensurts desagradables millor tenir els diners dipositats en bancs forts lluny de l’Estat espanyol. En aquest cas, passés el que passés amb l’economia espanyola, podríem seguir actuant lliurement amb els nostres diners en format d’euro.
Què es deu?
Un ensorrament de l’economia espanyola, de fet, podria ser aprofitat pel moviment independentista. Si tinguéssim un govern decidit a crear un Estat català, es podria negociar directament amb els creditors d’Espanya. Pagar la part proporcional del deute a canvi de reconeixement diplomàtic. Això significaria negociar directament amb qui està preocupat per cobrar i passar de llarg d’una Espanya ofegada en els deutes. Win, win.
