Quan va aparèixer el moviment d’indignats de seguida vaig mostrar el meu interès i respecte. Interès i respecte pel moviment, la seva valentia, per les seves reinvindicacions, per les seves denúncies … no per a les persones que ocupaven els darrers dies la plaça Catalunya de Barcelona que, permeteu-me, eren indignes dels indignats.
Sí, interès i respecte, perquè jo mateix, tots ens podríem afegir a autodefinir-nos en aquest moment com a indignats. Hi ha coses que no es poden permetre i el sistema, probablement víctima del seu decadent funcionament, tolera.
No pot ser que hi hagi tanta gent patint des de tots els punts de vista, econòmics naturalment, tenir feina ja comença a ser un privilegi, socials, d’educació, sanitat … al mateix temps que massa sovint alguns dels nostres polítics no deixen de transmetre’ns que estan molt més amoinats pel tacticisme que els permeti progressar a ells i els seu partits que no pas per la seva únca raó d’existir que és el servei a la col·lectivitat. I més ara que com mai, està necessitada de servei.
Tots tenim la capacitat d’entendre que les coses no es resolen d’avui per demà, però sí que estem en disposició d’exigir percebre que és l’única ocupació i preocupació dels nostres representants.
Ara bé, una cosa és això i l’altra la “pose d’indignat”. Una cosa és estar indignat i l’altra disfressar-se d’indignat.
De l’aparició del moviment ençà detecto moltes persones amb el que he denominat “pose d’indignat”
L’utilitzen com una forma de distingir-se, de reforçar la seva imatge de rebel sense ser-ho, d’autosituar-se a distància del que passa, s’autocol·loquen per sobre del bé i el mal i el que és pitjor, et parlen amb to de superioritat, et mostren el seu menyspreu per considerar-te dins el sistema del qual ells diuen no en fomen part perquè tenen un esperit crític molt superior al teu que ets un trist xaiet més del ramat.
Som en un moment de canvi, això és una crisi, un moment de canvi, i som al bell mig del caos que significa el final d’allò que coneixem i per tant en sabem el funcionament i el desconeixement d’allò que ha de venir i com afrontar-ho.
Davant aquest moment de desorientació i por totes les reaccions i postures poden ser enteses, totes menys les de la disfressa de saber-ho tot sense fer ni saber res.
Haguem acampat o no a la plaça Catalunya treballem en els continguts del que ha de ser la nova forma de societat que ha de venir, que probablement no donarà cabuda a disfresses falses.
