“President, posi les urnes” deia l’altra dia l’home despullat del cartell, home que, tot sigui dit de passada, només es tapa les vergonyes als cartells. L’home despullat que viu de criticar el seu país i que cobra d’un Parlament i una autonomia que, si pogués, suprimiria. L’home despullat que se li ha quedat petit el Parlament i busca noves aventures, sense saber que a Espanya, per la mateixa raó que ell nega, no tindrà cap èxit. És català i no ho sap, pobre.
“Posi les urnes”. Per l’home despullat és la darrera oportunitat. Erigir-se com el líder intel·ligent de la Catalunya espanyola i mirar, en una carambola impossible, sumar escons i majoria amb el PP i el que quedi del PSC. El que vol però, és buscar la inestabilitat, mirar que CIU i ERC no sumin i convertir el Parlament i el país en un lloc de caos, on ell, s’hi troba a gust.
Per una vegada President, fem-li cas: “Posi les urnes” i dic les urnes, posi dues urnes a cada mesa. Una per decidir la llibertat i l’altra per donar força i raons a qui o als qui l’han de portar a terme. No volíeu democràcia? Doble ració.
Molts dubtes, potser massa, hi ha en aquesta teoria que fa temps que circula. Una candidatura unitària, encara que preferible, em sembla a aquestes alçades utòpica. I si no hi som tots, potser més val deixar-la estar. Pel que fa a la data, potser ja no hi som a temps pel 9N, algun jurista m’ho dirà, o potser sí. No vindrà ara de quinze dies, després d’aguantar 300 anys…
Molts també, són els avantatges. En primer lloc, tothom queda posicionat. Els partits i els votants. Els qui s’hagin de treure algun jou poden aprofitar el moment per fer-ho. I els qui el vulguin portar de per vida també. La necessitat d’un govern fort i d’una maduresa i claredat parlamentària en aquest sentit, el de “fer un País”, és del tot necessària. Per afrontar el repte majúscul de combatre des de dins i des de fora les forces que voldran sabotejar-nos, per fer una negociació que haurà de ser, i que alguna esquella, poseu-vos-ho al cap, haurem de perdre. Fins potser aguantar el problema de caixa. De no poder pagar. Ai las! (si no hi han pensat en això…)
Tot són suposicions, però lamentablement a dia d’avui, a l’hora que escric aquest article, tot són suposicions, unes i altres. Les incerteses del com i la certesa de voler-ho. Mai hagués dit que ens costaria més el com que el guanyar.
