Ja sóc a casa, i Terol em queda ja molt lluny. No hi hauria motiu per escriure cap més missiva, però escric aquest epíleg per resumir, en una sola postal, una de les darreres sensacions, que en forma de petits fragments de vida, m’ha ofert el viatge.
Aquests dies he tingut temps de llegir. La literatura, amb un bon paisatge i la calma que aquest aporta, deixa de banda tot el seu regust de passatemps per a ser el propi destí del temps. I una de les lectures que m’ha acompanyat durant aquests quinze dies de vida aragonesa, ha estat “Al nord de Boston” del gran poeta nordamericà Robert Frost.
Frost, que va fer de mestre i de pagès sempre fortament lligat al camp, va recollir les històries belles, crues, intenses dels pagesos de Nova Anglaterra, utilitzant sempre la llengua senzilla i directa dels seus personatges, amb un gran lirisme.
Conflictes entre joves i vells, la batalla entre l’ancestralitat de l’arada i la modernitat del tractor, la distància que produeix en una parella la mort d’un fill, la devoció per la terra a pesar dels intents de fugida o la necessitat de refer-se davant les envestides dels elements, són algunes de les escenes que evoquen els anys vint, en un país encara fortament agrícola. Però de les històries de “Al Nord de Boston” en sorgeix un fil secret que les uneix amb les històries – a voltes dramàtiques i a voltes belles – que es vivien a aquell Aragó treballador, atàvic, on per no passar ni passà la guerra.
Per això m’ha impressionat el recull de poesies de Robert Frost. Per això ha estat com una evocació que m’ha obert els ulls. “Al Nord de Boston” m’ha tornat a explicar la història de la meva família, el caràcter que m’asserena o m’interroga i la brisa que em torna records tristos, però a voltes també preciosos.
I ara, a casa, potser caldrà tornar a escriure, sense aturar-nos.
