La casa es troba al que tothom coneix com la Rambla, tot i que el seu nom oficial fa referència a un frare il·lustre, fill d’aquestes terres. El carrer és llargarut i tranquil, just hi passen de tant en tant els atrafegats o un passejant despistat i sense rumb. El forn, proper, omple el carrer de remor de treball i aroma de pastes, i de tant en tant, el grunyir d’una truja o el pas d’un tractor recorda al visitant que encara avui Torrijo és un poble agrícola, feiner, de secà.
Just davant de casa, s’obre un carreró cap a unes eres, on s’aixeca la casa on van néixer el meu avi, on van viure els meus besavis i després visqueren els tios, pares de l’actual propietari, també oncle meu. El destí de les meves sortides en bicicleta, els petons de la meva tia, les corredisses darrera dels xais i les ovelles… records que avui, tan a prop d’aquesta casa se’m fan ben presents.
La façana orientada a llevant està adornada de rosers i geranis i té una replaceta on al capvespre ve de gust d’estar-s’hi a la fresca. Els sostres de la casa són baixos, ribetejats de bigues, i només entrar et miren les fotografies dels avantpassats. Un quarto a l’esquerra de l’entradeta, és lloc de descans i lectura, a continuació la cuina i tancant el passadís el menjador. Una porta s’obre al corral, ple d’andròmines de temps passats, i una escala, a mà dreta abans d’arribar al menjador puja cap a les habitacions i a les golfes. Un aroma de llar antiga es desprèn d’aquesta casa, qui sap si dels llits antics o dels estris del camp, dels jous dels muls que ja no surten al camp o de la bodega on encara – tot i estar tancada – s’hi pot fer rebost.
Una acàcia en mig del corral, assolellada cada tarda, la roba estesa i una tórtora que vigila des del seu niu en una biga, fan companyia a les feines d’endreça del pati on encara hi ha quadra i cort, just al costat de vells conillars i el galliner avui ple de plantes. Rasclet, pala i forca van deixant-lo tot net de palla i drap, mentre vas pensant que qui sap si aquestes petites tasques, aquesta petita casa en un poble de camp, de ribera, de plana, si aquest empunyar la pala o la forca, no són més que reminiscències horacianes, que et fan feliç.
