La política passa per ser l’art del servei públic. És per això que a aquell que entra en política se li pressuposa un afany d’oferir el seu treball i coneixements en favor de la societat i d’unes determinades idees –una ideologia- que creu positives per al conjunt de la gent. Els interessos personals, per contra, no haurien de comptar a l’hora de prendre la decisió de militar en un partit.
El Partit Popular de la Comunitat Valenciana es vanta de tindre més de 100.000 militants que, suposadament, haurien ingressat en la formació pels motius esmentats. Però si parem atenció a la pretesa ideologia del PPCV, no hi trobem gaire d’engrescador: un relat de país subaltern, una apel·lació constant a la incultura i l’analfabetisme funcional, un abandonament dels teixits productius en favor de l’especulació i els diners fàcils, i una política de molt baixa volada mancada de qualsevol mena de grandesa. Fet i fet, sembla que l’atractiu per militar al PPCV està més directament relacionat amb la immensa i generosa xarxa de col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats, que els populars han anat bastint al llarg de dues dècades.
Al davant ens trobem amb una coalició política ascendent, Compromís, que compta amb uns escassos 10.000 afiliats i adherits, il·lusionats amb la possibilitat de poder participar en un canvi real de la societat, amb una idea de país molt més definida i engrescadora, amb la cultura i la raó per bandera, amb els interessos dels valencians com a prioritat única sense cap dependència de Madrid.
De ben segur que al PPCV trobaríem polítics guiats per les motivacions honorables i altruistes que haurien de guiar aquesta ocupació pública, de la mateixa manera que a Compromís hi haurà més d’un oportunista que s’ensuma la possibilitat de tocar poder, però en cap cas entelarien les imatges respectives que tots dos partits mostren als observadors atents.
Twitter ens ofereix unes dades reveladores que confirmarien aquestos perfils. En tant que eina d’expressió lliure i directa, avantguarda de les reivindicacions, origen d’iniciatives i campanyes cíviques i polítiques, o espai de connexió social, Twitter ha esdevingut un escenari interessantíssim per analitzar la realitat política d’un país. La gent que hi entra és la gent interessada, la que busca informació i la difon, ciutadans preocupats i actius dins de la societat. A twitter, a dia de hui el @ppcv compta amb 8.620 seguidors. Per la seua banda, @c_compromís piula per a 12.915 tuïters en la xarxa virtual. Les distàncies abismals en el nombre de militants es capgiren al ciberespai dels activistes.
Són dues formes antagòniques d’entendre la política: clientelisme vs. activisme.
