El que fa bona la pregunta és que ha estat pactada. El contingut podria haver estat més clar i senzill. Ja ho sabem. També sabem que la necessitat de la consulta no respon a paràmetres jurídics sinó a legítimes reivindicacions i aspiracions polítiques. Ara bé, la pregunta, tal com està plantejada, ni és constitucional ni tindrà prou cobertura amb la llei catalana de consultes, reservada per assumptes sobre els quals Catalunya té competència. I no la té, des del punt de vista de la seva Constitució, per més que ens desagradi, per decidir que Catalunya és sobirana, per sobre de la única sobirania espanyola que allà tenen contemplada. Els nostres anhels polítics no han d’entelar les evidències jurídiques. Ens cal actuar amb coratge polític però també amb astúcia jurídica.
Podem apelar a la legalitat internacional i al nostre dret com a nació a decidir el seu futur però no costaria gaire afegir un preàmbul a la pregunta pactada que li donés l’embolcall constitucional que ara li manca. Efectivament, no ens reconeixen capacitat per decidir nosaltres mateixos però si que hi ha escletxes que ens permeten impulsar des de les nostres institucions les reformes necessàris que condueixin a la independència. El mateix Tribunal Constitucional ho ha reconegut a la sentència que anula la declaració de sobirania del Parlament.
No es tracta de canviar la pregunta sinó de formular-la en el sentit de si s’està d’acord en que les institucions catalanes impulsin, defensin i adoptin les decisions necessaries per tal que Catalunya esdevingui un estat, en les diferents opcions que ofereix la pregunta pactada. En aquests termes, de calculada ambigüetat, la pregunta és plenament constitucional i ajustada a la futura llei de consultes perquè Catalunya sí que té competència per impulsar aquestes reformes.
Ja sabem també que sigui quina sigui la pregunta, portaran la convocatòria de consulta al Constitucional i aquest, sigui quina sigui la pregunta, la suspendrà. Però es tracta de no posar-lis fàcil i deixar-los en evidència davant la comunitat internacional.
També sabem que tard o d’hora hi ha d’haver un punt de ruptura amb la legalitat espanyola perquè és evident que formular la pregunta en aquests termes, de calculada ambigüitat jurídica i claredat política, no vol pas dir supeditar la voluntat dels catalans a l’acceptació espanyola de la reforma que es proposi.
En tot cas, si ens interessa més conèixer la resposta que la pregunta, si ens interessa jugar fins al final amb les seves regles de joc, aquesta és una de les vies possibles. Tenint clar que la constitució d’un estat independent mai ha de quedar supeditat a una reforma constitucional decidida pels ciutadans del conjunt de l’estat. I que la legitimitat democràtica de la voluntat majoritària d’una nació mai ha de quedar presonera de les lleis d’un Estat del que es vol pacíficament marxar.
