Apassionant moment polític, el que vivim. És d’una transcendència brutal i no és per a menys, ens hi juguem el futur col·lectiu. Tenim l’oportunitat de recuperar democràticament unes llibertats que fa 300 anys que ens les van arrabassar com a poble per la força de les armes. Tenim l’oportunitat, i la responsabilitat (!) de construir un nou país amb el compromís i voluntat de fer-lo millor, net, just, democràtic. D’això en diem República Catalana.
Igual que he escrit que és apassionant el moment polític que vivim, el moment social és d’urgència. Els índex de pobresa són massa alts, el nivell d’atur és estratosfèric, els sous dels que treballen i les feines que tenen són en massa casos precaris, els hospitals aguanten com poden, el món educatiu fa mans i mànigues per seguir mantenint el nivell, hi ha gent que es queda sense sostre… entre un massa llarg etcètera.
Es fa, doncs, urgent tenir eines per a poder contribuir a solucionar-ho. I ara, en comptes de tenir un Estat que ens busqui solucions, ens aporta problemes. I tenim exemples en les inversions en infraestructures, la defensa del nostre model productiu, el potenciar investigador català, l’escola catalana, el dret de les dones al seu propi cos, o impedir que tiri endavant el decret de pobresa energètica que Catalunya va aprovar. Lamentable.
I nosaltres, els independentistes, pensem que cal exercir JA la independència. No podem embrancar-nos en cap suposat canvi constitucional espanyol ni la possibilitat de pactes amb ells. Ens hi juguem massa, ja ho hem intentat massa temps. I ja hi pactarem per què ells també els interessarà, quan ho puguem fer d’igual a igual, de tu a tu.
Un cop passat el 9N tenim dues grans declaracions. La primera en la que Oriol Junqueras va presentar la “Crida a un nou país: la República Catalana” al costat de més de quaranta personalitats entre les quals Lluís Llach, Juanjo Puigcorbé, Peyu, Joel Joan, Marta Espasa o Jordi Porta. Un document en que exposa quatre punts clars definint un full de ruta per la independència: eleccions constituents ja, govern de concentració per la transició nacional, referèndum sobre la Constitució catalana i República Catalana.
Aquest dimarts, Artur Mas exposava el seu: calen eleccions, només les avançarà si són per fer la consulta en que quedi clar què es vota, configuració d’una llista que compti amb el suport de partits i persones representatives amb un mandat parlamentari curt en que s’haurien de construir les estructures d’estat, i es disposa a encapçalar-la o a tancar-la.
Els punts poden ser confluents. Hem de fer que siguin confluents. Però cal ser clars, concisos, no hi caben matisos. És imprescindible maximitzar el número de diputats independentistes disposats a exercir la independència tot trobant la fórmula guanyadora. No podem deixar cap vot enrere.
I per acabar, potser està bé tenir clar un parell de coses més: per una banda, que el procés empès pel poble català no és de ningú i ningú hi és imprescindible; al mateix temps que tothom hi és necessari. Per altra, que no cal esperar més. Si estem d’acord en què la independència és bona, per què cal esperar? Per què cal posar condicions? Així doncs President convoqui. President, posi les urnes.
