Com a bons ciutadans normalment ens trobem bé socialment quan tenim unes lleis justes o unes convencions polítiques democràticament pactades; qualsevol es pot mantenir fidel a les normes establertes i viure honradament, sense problemes, tenint en compte que aquestes han estat dictades per la legítima autoritat que busca decididament el bé comú. En aquestes circumstàncies hom se sent ben a gust en la vida de la col·lectivitat a la qual pertany. Però si aquesta col·lectivitat resulta ser més aviat una mena de “col·lectiu oprimit” que té tots els trets característics de “càrcer per a l’esperit”, en un “imposat encotillament” des de la força bruta, la tirania o la dictadura, llavors tot pot canviar. I un s’ha plantejar la disjuntiva sobre si cal obeir o no en consciència, aquelles normes fonamentalment injustes i si té l’obligació de buscar nous camins – “fora o al marge” d’aquell col·lectiu, tot i que normalment ho farà per vies democràtiques – o si haurà d’’acudir, fins i tot, a l’objecció de consciència, a la desobediència civil o a altres mitjans més pacífics com poden ser les manifestacions públiques, d’acord amb l’exercici del dret que tenen els súbdits, a fi de donar a conèixer queixes o opinions legítimes que sempre acaben pressionant els poders; és a dir, s’haurà d’estudiar i treballar per trobar senderes adequades i noves propostes que permetin viure la vertadera llibertat i l’autèntic bé comú. Naturalment, hom s’haurà preguntat què comportava, abans, aquell “empresonament” i que suposarà, més tard, l’alliberament de l’opressió, la “fugida de la càrcer” o de la marginació social en què l’havien col·locat.
En aquesta digressió sobre què significa aquesta mena d’ “empresonament” voldríem mantenir-nos en el terreny que es podria qualificar de comparança “simbòlica”, però que, de fet, té molt a veure amb realitats socials i polítiques d’arreu del món.
Tothom sap que dels murs d’una “presó”, un cop dins, hom no se’n pot escapar fàcilment. I potser un s’hi mori, més o menys a gust, o a ple disgust, segons com sigui la presó, el zel dels guardians, el menjar… i la seva pròpia deixadesa espiritual. Fins i tot un s’hi pot trobar feliç perquè li agraden els àpats quotidians, les relatives comoditats de la “presó moderna” o perquè tal vegada dins de la “presó” gaudeix d’una “seguretat” que no experimentaria pas fora per les raons que sigui. Qui sap si té clar també quina ha estat la causa per la qual – conscientment o no – s’ha arribat a aquell empresonament que l’afecta tant a ell com als seus congèneres. Alguns – pocs, generalment -, a la presó hi moriran contents ja que si “se n’escapessin” creuen que s’ho passarien molt pitjor; també això ho podem entendre i admetre, tot i que aquesta actitud ens sembli mentida. Ja els hi està bé – als qui així es comporten – que uns pocs “manaies” pensin per ells: en això hi troben una certa comoditat i no s’adonen de la buidor, pobresa d’esperit i la manca de dignitat en què viuen, acceptant tal situació.
Però pensar en unes “presons injustes i acceptades” per comoditat no és el cas de la gran majoria de ciutadans, quan considerem el concepte real de presó en relació a una vida de llibertat i de plenitud social, professional i familiar; una vida que caldria potenciar contínuament cap a la seu perfeccionament. No podem deixar de pensar, en aquestes circumstàncies, que no som lliures i que ens han engarjolat sense cap raó. Al llarg dels segles, hi ha hagut moltes maneres de perdre la llibertat i de viure “empresonats”. De vegades, a causa de l’ambició totalitària de les persones amb qui ens ha pertocat conviure, les quals no ens han deixat moure d’acord amb la dignitat deguda a la persona humana; altres, per por a fer competència política, econòmica o social als mandataris; tal vegada aquests no ens han permès de treballar ja que el nostre quefer no era pas com el “d’ells”; o bé, a causa de les actituds egoistes d’un quants que han retallat i limitat els nostres moviments o els nostres drets…Pot succeir – i seria una culpa ben trista – que la nostra estúpida supèrbia d’aconseguir quelcom d’inassolible, com el fet de voler arribar a allò que no podrem ser o fer mai” – ser rei, “prima donna” de la Scala de Milà, president del país, campió mundial de velocitat en patinatge sobre gel, etc. – ens portés a nosaltres mateixos a “robar-nos” la nostra pròpia llibertat. Aleshores ens equivocaríem clarament: ja que no ens trobaríem “engarjolats”, sinó “fracassats”. No és de rebut experimentar i acceptar aquesta classe de “robatoris superflus o inexistents”. De la llibertat se n’ha de parlar en els seus justos termes, la qual cosa no és sempre fàcil, donat el subjectivisme humà.
Ara bé, hem d’acceptar que sovint hi ha algunes “lleis i normes empresonadores” pel senzill fet d’ ofegar la vertadera llibertat, la justícia i la dignitat humana. Normes que no responen a la clàssica definició d’ “ordinatio rationis ad bonum commune…”. I no encaixen en aquesta clàssica definició pel senzill fet de no facilitar la consecució dels fins que ha de pretendre tota norma ben ordenada socialment. En molts casos, sembla ser ben clar que el bé comú o l’interès general es troba absent, en tots els seus continguts, d’aquella llei determinada. Aquestes normes de què parlo responen més aviat a un capciós ‘”intuitus personae”, és a dir han estat pensades a mida dels capricis d’alguns espavilats que volen mantenir uns interessos particulars inconfessables. Hi ha lleis o normes que neixen originàriament de “prejudicis gratuïts”, de “presumpcions injustes”, d’ “afanys de domini” polítics, culturals, periodístics, esportius…o bé que es donen per mantenir els “privilegis” d’uns quants poderosos en diners o en influències econòmiques. Tot això que és tan comú en el món d’avui, ens ho preguntem sovint de cara a l’opinió pública? Volem ser lliures o ens conformem amb l’ “empresonament” descrit a l’inici, sense fer res eficaç per escapar-nos-en?
També ve al cas allò escrit per un home sant que estimà molt el seu món: “Si l’autoritat esdevé autoritarisme dictatorial i aquesta situació es prolonga en el temps, llavors es perd continuïtat històrica i, moren o envelleixen els homes de govern, o bé arriben persones sense experiència per a dirigir sense la maduresa convenient. Un jovent – inexpert i excitat – vol agafar les regnes; quin munt de mals propis i aliens – i tal vegada quantes ofenses a Déu – , recauen damunt del qui usa tan malament de l’autoritat”. Em semblen unes paraules actualíssimes. Tota una descripció del que pot succeir en alguns casos concrets. Hem d’ajudar a fer-ho tot en caritat i en llibertat, d’acord amb la veritat, i sempre amb valentia i prudència. És necessari tenir uns bons mitjans per governar com cal i no caure en els paranys de l’autocomplaença i del “bombo mutu” molt propis dels mals governants.
