A finals de desembre, abans o desprès de Nadal, i en el bell mig de la sisena onada de la COVID-19, s’han aprovat els pressupostos pel 2022 dels governs de l’estat, la generalitat i l’ajuntament de Barcelona.
Aquest fet que hauria de ser el normal, que cada 1 de gener hi haguessin pressupostos aprovats per posar en marxa, les prioritats i voluntats polítiques de cada govern. Perquè això són els pressupostos, la llei que marca l’activitat política, econòmica i social de l’any.
Però ja res forma part de la normalitat: la pandèmia ens marca les nostres vides dia a dia. La Generalitat no tenia uns pressupostos aprovats l’1 de gener des de feia 11 anys, i ha vist condicionada la seva aprovació a que Esquerra Republicana facilités l’aprovació dels de l’Ajuntament de Barcelona.
Fet mai vist, de condicionar els pressupostos de la ciutat als de la Generalitat i que, a ulls de molts, invalida el paper d’Ernest Maragall com a futur candidat a l’Alcaldia.
Tot aquest joc d’intercanvis només ha estat fruit de la negativa de la CUP, que ha trencat la majoria del 52%, si és que existeix, i ha donat per acabat el pacte de legislatura. I ha fet aparèixer un nou soci, els comuns, més preocupats pel govern de Barcelona i de l’Estat que el de la Generalitat
Fet, que per cert, el President Aragonès ha agafat al vol, per posar a la nevera la qüestió de confiança promesa a la CUP per la investidura.
I els pressupostos de l’Estat, han vist com es tornaven al Congrés perquè el partit popular va donar suport a una esmena de Compromís sobre les llengües, no és que hagin vist la llum no, pur tactisme polític.
I han rebut pressions de tot tipus, per posar-los en la roda Generalitat-Estat-Ajuntament, o bé per unificar posicions per part de les forces independentistes.
Com veieu tot molt normal !!
Sempre tenen més interès les prèvies, amb les seves negociacions, que el dia de la seva aprovació en el Parlament, on acaba sent una successió de monòlegs, per avalar o no el projecte, i per indicar el que les converses poden haver fet canviar.
Per explicar els pactes i per visualitzar, en el cas de Catalunya, que la geometria variable existeix, i que s’ha prioritzat la governabilitat que un pacte d’investidura que ha tingut una durada encara no de sis mesos.
Hem tornat a veure geometria variable, el dia desprès de l’aprovació dels pressupostos, amb l’acord JxC, ERC i PSC per la renovació de la Sindicatura de Greuges, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, o la Sindicatura de Comptes entre altres òrgans, que portaven molts anys caducats.
Al meu entendre aquests pressupostos aprovats pel Parlament el 23 de desembre, no són els millors per abordar la pandèmia, i les seves conseqüències econòmiques i socials.
Vist els acords a que s’ha arribat aquest més de desembre, és fa més incomprensible l’actitud del President Aragonés de negar-se a obrir cap tipus de negociació pressupostària amb el Grup Socialista, que s’havia ofert reiteradament a facilitar l’aprovació. Estic convençuda que un acord més ampli els haguessin millorat.
Però tenim pressupostos, i per tant el govern té l’instrument necessari per abordar un any que no es preveu fàcil.
