Aquestes eleccions tenien un clar caràcter plebiscitari. Més enllà de decidir el proper Parlament i Govern, estava en la intenció de vot de tots els catalans la proposta del referèndum per l’estat propi. Per això aquestes eleccions eren singulars. I com a singulars no es poden fer comparacions mimètiques amb resultats d’anteriors comicis. Dels resultats, podem destacar diverses dades com a més rellevants: l’increment de participació, la majoria a favor del referèndum, la pèrdua d’escons de CiU, l’ascens de la nova ERC, l’enfonsament del PSC que deixa de ser alternativa de govern i l’increment de Ciutadans.
L’important increment de participació s’explica precisament pel caràcter plebiscitari de les eleccions. Un increment que ha fet acudir a les urnes a electors que segurament fins ara no s’havien preocupat per unes eleccions regionals però que sí s’han mobilitzat, fonamentalment mitjançant Ciutadans, contra les propostes de referèndum i estat propi. D’aquí que si la participació ha augmentat en uns 11 punts, el PP hagi incrementat el seus vots en menys d’un punt. L’increment però de participació és positiu perquè legitima més el Parlament i perquè clarifica més la voluntat del poble català en el seu conjunt.
74 escons (CIU, ERC i CUP) a favor de l’estat propi, que representen aproximadament 1.800.000 vots d’un total de 3.600.000 persones que han votat; als que podem afegir els 357.000 vots i 13 escons d’IC-Verds també favorables al dret a decidir. Per tant 87 escons i uns 2.150.000 vots a favor del referèndum. És a dir, una majoria parlamentaria i de suport popular a favor del dret a decidir. Segurament la pèrdua d’escons de CiU emmascara aquest resultat i distorsiona, a primera vista, la voluntat majoritària del poble. Però no hi ha dubte del mandat popular majoritàriament favorable a la celebració del referèndum. Potser el problema tàctic ha estat que CiU pretengués concentrar en el seu candidat tot el suport a aquest procés. Però seria un error confondre el resultat de CiU amb aquest suport majoritari. I un error barrejar unes excessives expectatives amb un discutible mal resultat. El poble de Catalunya no ha dit que no a aquest procés, tot el contrari. El que passa és que ha dit que no a que el liderés en solitari el President Mas i CiU (amb UDC i el senyor Duran minant-lo per dins) i ha demanat que l’impulsi conjuntament amb en Junqueras i ERC. No ho perdem de vista.
Alguns, fins i tot dins les pròpies files de CiU, voldran veure en el resultat obtingut un fracàs. S’equivoquen si fan aquesta lectura. Poden estar tristos com a afiliats de partit però no com a ciutadans de Catalunya. I menys tristos del que aparenta la composició parlamentària si anem a mirar els vots obtinguts, que en definitiva són els que mostren l`aval reals dels catalans. CiU va treure el 2010, 1.200.000 vots i ara 1.100.000 vots. És a dir, n’ha perdut 100.000 després d’una dura acció de govern i del desgast que suposa governar en temps de crisi. Però la pèrdua efectiva de vots i suport popular és molt inferior al que la pèrdua de 12 escons podria semblar. De fet a les eleccions al Congrés de Diputats de l’any 2011, el nombre de vots obtinguts fou de 1.015.000, per tant molt igual, una mica inferior a la d’ara i en canvi llavors es va vendre com una gran victòria. El 2.006 en va treure a Catalunya, després d’un caòtic primer tripartit 935.000, molt menys que ara. I el 2003 1.024.000 vots, molt semblant als d’ara, amb un molt bon resultat d’ERC també, no ho oblidem, com ara. A més els seus 50 escons sumen sols més que la suma dels partits espanyols PSC, PP i Ciutadans i superen en 31, 30 i 29 escons a PP, PSC i ERC respectivament. Per tant, un triomf clar sobre aquestes altres forces inapel·lable. CiU no ha de fer òbviament triomfalisme perquè ha rebut un cert càstig a la seva acció de govern, i no és estètic ni oportú. I la gent ho està passant malament. Ara bé, ha clarificat la seva opció nacional i això no li ha suposat, en vots, pèrdues significatives de confiança i suport. Al contrari, segurament li ha frenat, tal com pretenia, una sagnia superior a conseqüència de la crisi i les retallades. En canvi, res li garanteix que fent-se enrere en aquesta opció milloraria resultats electorals. El procés continua sent irreversible per tant.
Junqueras i ERC, amb el missatge electoral d’independència, surten reforçats d’aquestes eleccions. Els catalans els han fet corresponsables del procés que ara s’enceta. És el que ells demanaven i ara hauran de jugar aquest paper. Esdevenen segona força parlamentaria, tallafocs front el PSC i el PP, i per tant hauran d’escollir entre ser el principal partit de l’oposició o el soci lleial del President en el camí cap a l’estat propi. Avançar en aquest camí des de l’oposició, mirant com pateix un Govern sense majoria en el dia a dia o com s’ha de lliurar al PSC, a canvi d’un federalisme impossible i una prudent entesa amb Espanya (que demà mateix defensarà La Vanguardia) o observant impassibles com el senyor Duran i algun empresari, fent el llit al President, s’entrevisten amb els responsables del PP per “posar seny a aquesta deriva”, amb filtració mediàtica habitual, potser els donarà un grapat més d’escons d’aquí 4 anys (com el 2003) però serà un mal negoci per Catalunya. Seria un greu error repetir la tàctica de l’antiga ERC, negant amb l’anterior majoria absoluta del PP i Aznar, el suport al govern català i deixant a CiU, també amb els seus errors, en mans d’aquell partit. Caldria articular un Govern de coalició, amb programa a favor del referèndum, a celebrar l’abans possible i prou generositat de tots plegats per aguantar el desgast de governar junts en aquest moments. La divisió en aquest moment de les forces polítiques favorables a l’estat propi pot ser letal pel procés. Per tant la responsabilitat de CiU i ERC és altíssima. N’esperem de tots dos generositat i lleialtat. I fidelitat als compromisos adoptats amb els seus electors. L’aliança hauria de començar garantint una presidència del Parlament favorable al referèndum i l’estat propi i evitant pactes estranys com ha passat altres vegades. I hauria de continuar pactant al mateix temps calendari amb passos a seguir pel referèndum i programa conjunt de govern fins aquell moment.
El PSC perd la condició d’alternativa de govern. El seu resultat era el més previsible. Si bé perd 8 escons, en vots en perd només 50.000 i es queda a la mitat dels vots totals de CiU. Per esdevenir alternativa d’esquerres a Catalunya haurà d’articular un projecte en comú amb IC-Verds, que ha guanyat 120.000 vots i amb 13 escons i una parròquia fidel no li posarà fàcil. Sociològicament Catalunya està al centre esquerra, l’espai que ells ocupen. No obstant el factor nacional, les contradiccions del suport incondicional al PSOE, l’efecte Ciutadans i les crisi de lideratge els estan portant a la marginalitat política. No oblidem però que no fa molt varen ser hegemònics i un lideratge renovat, encapçalat per Angel Ros, si el deixen, pot anar recuperant terreny poc a poc. I el PP, governant Espanya tal com ho fa, hi ajudarà.
Ciutadans aflora la combinació del vot antipartits convencionals amb el vot espanyolista. Resta vots al PSC i al PP. Per això és més preocupant el discurs demagògic i lerrouxista que fa, de fàcil compra (273.000 vots, poca broma) que la defensa a ultrança de l’espanyolitat, on aquí ja competeix amb el PP.
Finalment la CUP entra al Parlament, on podrà fer un paper semblant al desenvolupat fins ara per SI, que es queda sense representació. En tot cas són vots favorables al referèndum que no haurien de caure en la temptació patològica d’erosionar a ERC.
Una última dada a considerar. Amb tots els vots sobre la taula, en un referèndum en circumscripció única de tot Catalunya i per tant sense la distorsió que representa la distribució del vot per les 4 circumscripcions, pròpia de les eleccions per escollir Parlament amb representació territorial, el vot a favor de l’estat propi està al voltant del 50 %. És evident per tant que caldrà esforçar-se en neutralitzar les campanyes de la por i la guerra bruta que ja ha començat. Motiu de més perquè CiU i ERC donin un missatge d’unitat en aquests transcendentals moments.
