Confondre els símptomes amb els problemes acostuma a portar problemes. Els símptomes només tenen una missió: alertar-nos de l’existència d’un problema; si, en lloc de fer-ne cas ens dediquem a combatre’ls, estarem matant el missatger i esmerçarem en l’assassinat unes energies i un temps preciosos que el problema aprofitarà per continuar creixent i fent mal, que és el que millor saben fer els problemes quan ningú els afronta.
Que Griezman decidís finalment no venir al Barça, per exemple, no és un problema. És un símptoma. Un símptoma que confirma el que ja apuntaven altres símptomes anteriors, com la marxa de Neymar: que el Barça ja no atrau els millors. I aquí rau el problema: alguna cosa no estem fent bé perquè els millors ja no vulguin jugar aquí. I mentrestant, en lloc de preguntar-nos què s’està fent malament, ens dediquem a fitxar plans B (o C, o D, de Douglas, esclar), el problema s’anirà fent més i més gros. Si, al damunt, hi afegim que tant en el cas de Griezman, amb el seu lamentable pseudo-documental-reality-anunci (promocionat per la piulada no menys lamentable de Piqué), com en el de Neymar, amb el profètic “se queda” de (qui si no?) l’inefable Piqué, el club ha acabat fent públicament el ridícul i tothom ens pren pel pito del sereno, resulta que tenim un altre problema. O més ben dit, un altre símptoma del mateix problema: que les coses s’estan fent malament al club. Malament tirant a molt malament tirant a fatal. I no sembla que ningú pensi corregir res perquè, lluny d’afrontar el problema, la directiva, sabedora, probablement, que el problema és ella mateixa, es limita a anar apagant els símptomes amb el millor apagasímptomes del món: Messi.
Amb la relació entre Catalunya i Espanya passa una cosa semblant, però multiplicada per molt. Hores d’ara acumulem una col·lecció inacabable de símptomes que ens entestem a mirar de solucionar com si fossin problemes. Perdem el temps (i les forces) intentant enfrontar-nos als mitjans de comunicació espanyols, a la fiscalia espanyola, als cossos de seguretat espanyols, a la justícia espanyola, a la diplomàcia espanyola, al govern espanyol, al parlament espanyol, al rei espanyol… quan són tots ells símptomes d’un mateix problema. Són com els caps de l’Hidra de Lerna: quan en talles un, en surten dos de nous. El problema, com l’hidra que protegia l’entrada a l’inframón, és només un: Espanya. I mentre anem perdent el temps (i les forces) amb els símptomes, continuarà creixent i fent-nos mal, que és el que millor sap fer Espanya quan ningú s’hi afronta.
Però encara hi ha una cosa pitjor que lluitar contra els símptomes: amagar-los, disfressar-los de normalitat. Sobretot si els símptomes venen de lluny (de sempre), són públics (encara que s’hagin escrit dins una presó) i més evidents que les mans que acostuma a fer Piqué dins la seva àrea. Aleshores el problema esdevé doble, perquè a l’original que continua creixent mentre els símptomes ens alerten debades, cal afegir-n’hi un altre: que la gent s’atipi que els prenguin per imbècils.
