L’Amnistia va entrar a les Corts Generals el que ja sembla un llunyà 13 de novembre de l’any passat. Un text molt treballat amb els respectius equips tècnics i jurídics d’Esquerra Republicana i de Junts.
Han passat mig any, tretze dies, múltiples entrebancs, hores incomptables de debats públics i privats, centenars d’opinions i columnes, maratonianes negociacions -algunes indesxifrables- i gairebé una desena de votacions entre el Senat i el Congrés dels Diputats perquè finalment, l’últim dijous de maig ses senyories hagin estat cridades, una a una i a viva veu per votar el text final. El resultat? 177 a favor, 172 en contra. Una majoria absoluta dels representants de l’Estat, doncs, han aprovat el que fins fa només un any era absolutament impossible -en paraules del propi president del Govern espanyol-.
Una victòria que és, sens dubte, de la lluita antirrepressiva però sobretot, és una victòria política de l’independentisme. El portaveu del Grup Republicà Gabriel Rufián, en el seu discurs, ho va deixar claríssim quan després d’agrair a tots els que ho havien fet possible amb la seva implicació, va remarcar que això era el primer torcebraç triomfant contra el Règim del 78. Una fita històrica feta en contra de tot un sistema que s’ha manifestat al carrer violentament, que ha retorçat les lleis, que ha manipulat el que ha pogut a través dels mitjans, que ha empresonat i perseguit líders polítics, que ha utilitzat el braç judicial, policial, empresarial i polític i que ha manipulat mediàticament i tot el que ha tingut al seu abast per intentar aturar-ho. Només cal recordar com Aznar va dir allò del “quien pueda hacer, que haga” i a fe de Déu que ho han intentat.
Ahir, dues donasses com Carme Forcadell i Dolors Bassa, acompanyades d’Oriol Junqueras, veien la sessió des de la Tribuna d’honor. No es van voler perdre la sessió in situ ni deixar passar la oportunitat de mirar de fit a fit als ulls als que només uns anys enrere van personar-se a la causa que els va portar a la presó utilitzant el braç armat de la judicatura. Els mateixos que van intentar infructuosament boicotejar el Ple de l’aprovació amb bronques i recusacions. José Maria Figaredo de VOX tot exaltat, desafiant i cridaner. I un altre senyoria de la bancada ultra, Manuel Mariscal, al que la Diputada republicana Inés Granollers va fer callar tot assenyalant-l’hi que estava fent el ridícul més espantós amb aquella maleducació.
Més tard, entre bambolines la presidenta Forcadell confessava a l’equip dels republicans al Congrés que era la primera vegada que tornava a Madrid des del descens a l’infern del Tribunal Suprem i que va estar dubtant fins l’últim moment perquè se l’hi feia un nus a l’estomac tornar-hi. Aquesta dona valenta que fou privada de llibertat per llegir una declaració d’independència. Quines coses, privar de llibertat a qui vol proclamar la llibertat.
Amb tot, l’independentisme sap i així mateix es va recordar des de la Tribuna, que ahir no s’acabava cap camí, sinó que es culminava una etapa més. L’amnistia serà signada pel monarca i es publicarà al BOE. Amb la votació d’ahir es pot dir que els nostres representants han fet tot allò que estava a les seves mans per retornar a la política allò que no n’hauria d’haver sortit mai. No obstant i com també va dir Rufián, però, ara resta que voti un altre partit, el judicial. I ja sabem tots que d’aquí plora la criatura. En tot cas, ara això, ja no depèn dels polítics però la societat civil haurà de continuar dient-hi la seva.
Joan Tardà, clarivident com sempre, fou el primer en parlar d’Amnistia pocs dies després del salvatge empresonament del Govern de Catalunya. Ahir, Rufián, agafant el seu testimoni, també va anunciar la propera parada: el Referèndum. Que així sigui.
