Alguna vegada m’han preguntat no tant per què escric, tema que toca directament al cor de la metafísica i en el nostre món materialitzat interessa més aviat poc, sinó com escric, talment com si hi hagués una fórmula que es pogués aprendre com una operació matemàtica. Sempre m’ha sorprès, aquest interès que més aviat apunta al que en podríem dir la tècnica de l’escriptura, no pas al que jo entenc primordial en l’escriptura: una revelació de la paraula i del sentit profund del text que es va donant mentre s’escriu, la qual cosa no vol dir no partir d’un propòsit per una banda, i, per l’altra banda, d’un coneixement de la redacció, de la riquesa del llenguatge, de la gramàtica. El llenguatge, doncs, i la traça narrativa –l’estil- com a vehicles formidables, i tant, però no com a la substància primera que prové dels problemes, goigs i tremolors humans que la literatura reflecteix.
Així, concretant: quan es tracta d’un text narratiu sovint he partit d’alguna història que semblava que demanés ser contada per la seva particularitat, o empaitada espiritualment per aquell desig íntim de fer alguna mena de justícia poètica, com ara donar veu a qui mai no n’ha pogut tenir, per exemple. Per aquesta raó, a vegades he manllevat la història de la pròpia experiència, així com de l’observació pròxima d’algun fet que en el seu teixit conté alguna cosa que es fa esquiva i que de forma sorprenent es mostra en l’escriptura en el seu fluir… Començo, doncs, per narrar alguna cosa que conec, o que em sembla conèixer, i a mesura que l’escric es va manifestant de manera més diàfana en un enigmàtic procés de descoberta i aprenentatge. L’escriptura com un camí de coneixement de si i de la realitat íntima de coses i fets.
Sé com començo un text de ficció, doncs, però mai no sé com acabarà, quin final tindrà perquè no obeeixo a cap esquema clos: parteixo d’un propòsit, d’una idea, d’un motiu que em trasbalsa, que m’atrau, que em preocupa, que em qüestiona o que em demana establir-hi un diàleg, però no programo una conclusió del relat a l’avançada. La màgia, o el misteri, es dona en la sorpresa del the end, ja sigui tancat o obert, però més sorprenent és encara quan aquest text arriba al paper acompanyat d’una certa bellesa artística creada sobre la base d’aquell mínim talent narratiu per a poder dir-se literari. És ben humà contemplar la consciència de la imperfecció al costat del goig per la meravella.
Quant a la imaginació creativa cal observar que és una eina tan poderosa o més que la memòria. Una i altra es necessiten. Perquè es necessita imaginació per escriure un text memorialístic –la memòria és sempre recreació del record-, com cal memòria, aquell pòsit de vida i de coneixements per escriure un text que es vol literatura de ficció.
En el fluir de l’escriptura hi convergeixen no només l’experiència com a ésser humà de qui escriu, sinó també els seus referents culturals: estudis, formació permanent, currículum professional i lectures, així com els referents morals i espirituals. Tot això, que pertany al món del conscient, és en el text, com també és en el text el món de l’inconscient com ja va veure i teoritzar el psicoanalista Jacques Lacan. D’aquí ve que per molta màscara que ens vulguem posar, el text ens revela: escrivim més del que escrivim i fins i tot alguna vegada de manera visionària o profètica. És per aquest motiu que la literatura no és només una de les belles arts sinó que és també una contribució intel·lectual, artística i humana al concert del món per com cada veu és única, ja sigui que s’escrigui des d’una fórmula convencional, acadèmica, o fins i tot segons una fórmula pautada segons criteris comercials, ja sigui que es faci des d’una creativitat més lliure com per exemple es troba en la narrativa de la brasilera d’origen ucraïnès, Clarice Lispector al seu llibre Aigua viva*, o en El casament, de la grega Vassa Salomou, escriptores que esmento en aquesta personal reflexió sobre l’escriptura per l’admiració que em causa la llum i el vol que il·lumina i enlaira la seva literatura. I és que no sempre un gran escriptor és una gran persona, però quan es donen les dues coses alhora la bellesa esdevé harmonia.
