El Sr. Rubalcaba diu que ell això ho arregla amb una reforma de la Constitució que, sense que ens costi gaires calerons, farà que sembli com nova. I si algun dia tenim convidats, farem per manera que no s’hi fixin gaire i no s’adonin dels pegats que amaga la capa de pintura. A la Sra. Sáenz de Santamaría ja li estaria bé, però no veu que hi hagi prou consens, i si al final ens hem d’acabar barallant igualment, ella no hi posa ni un duro.
Dons ja em perdonaran la gosadia, sóc conscient de la meva poca vàlua i la meva insignificança, però he pensat que els podria ajudar amb algunes idees amb què de ben segur trobaran el consens que han perdut. I si no les troben adients, no passa res, només són els desvaris d’un pobre home desvagat. Sempre els quedarà san Cucufato, que fent-li un nus a la part que li sobra de sant sempre troba les coses que s’han perdut.
En primer lloc, jo canviaria el nom del país. De la paraula Espanya se n’ha fet un gran abús, i com que una part se n’ha apoderar com si fos el tot, hi ha zones on només de sentir aquest nom la gent pateix cobriments i a les vaques se’ls talla la llet. Jo els proposaria Unió de Regions i Nacionalitats Autònomes (URNA), però tinc la sospita que als senyors del PP i als del PSOE pronunciar aquesta paraula els provoca mal de ventre i inflamació de les gònades. No passa res, segur que ells sabran trobar una denominació més adequada.
També canviaria la bandera. Cal que tinguem la mateixa bandera que Franco, el cametes, els borbons i tota la trepa? Quanta gent han hagut de morir per culpa d’aquesta bandera? Hi ha zones del país on aquesta bandera provoca odi i incita a la violència. Necessitem una bandera que expressi concòrdia. Podríem emprar una bandera amb l’arc de Sant Martí però em sembla que ja està pillada. Si la bandera fos blanca ens estalviaríem calés, però tothom es pensaria que ens rendim. Jo proposo un groc fluorescent com el dels marcadors. Seríem el primer país de tenir una bandera que es pot veure de nit, i demostraríem que sempre estem a l’última.
I ja posats, canviem l’escut. El regne de Navarra i el de Granada són territoris conquerits quan Ferran II i Isabel de Castella ja estaven casats, i no sé si els vençuts tenen dret a parèixer a l’escut. Se’n podria fer un que incorporés els de totes les comunitat autònomes, però no sé si ens cabria dins la bandera. Per fer una cosa bonica, simbòlica i apanyada, l’escut podrien ser el Naranjito i el Cobi abraçant-se fraternalment. Si els sembla poc, i podríem afegir com a fons la copa del Món guanyada per la Roja i dins, com si es tractés d’un pitxer, la toia que duia la filla del Sr. Aznar el dia del seu casament d’estat.
Què me’n diuen de l’himne? Si us plau, no podríem escollir l’obra d’un músic per comptes de la d’un rei de Prússia. Potser era un geni de les batalles, però de talent musical no en tenia pas gaire. A més aquest himne també ha provocat guerres i discussions, i per culpa seva el monarca, aquest pobre senyor tan simpàtic, quan va a veure un partit de futbol només sent xiulets i pateix un ensurt pensant que li han xiulat penal. Un altre inconvenient que té és la lletra. Tot i que es fàcil d’aprendre i expressa perfectament el tarannà del país, el dia que juguem contra una selecció africana es poden pensar que fem la mona per escarnir-los i encara ens clausuraran el Bernabéu.
Jo triaria alguna cosa més del país, que a l’estranger de seguida ens poguessin identificar amb aquesta música. Com que per al escut ja hem triat el Cobi i el Naranjito, aquesta vegada escolliria alguna cosa d’aquesta entranyable comunitat autònoma que tots els habitants d’aquest país estimem tant i la sentim tan nostra que si ens la traguessin seria com perdre una part de la nostra essència: la Comunitat de Madrid. Concretament estic pensant en alguna peça de La verbena de la Paloma o La Gran Vía. Què els sembla “Yo soy el rata primero, yo el rata segundo, yo el rata terceroooo…”? Quan l’himne sonés, immediatament tothom reconeixeria el genius loci del país al qual estaria representant.
Tinc moltes altres idees, però no els vull atabalar. Si per a la sentència de l’Estatut van trigar tants anys, imaginin-se la feinada que ara se’ls gira a sobre. Per la meva part, si gràcies a les meves modestes aportacions aconsegueixen mantenir la unitat del país, única garantia absoluta que podré cobrar la jubilació –per cert, si no els fa res, això m’ho posen per escrit i m’ho signen davant notari, si us plau–, em donaré per satisfet.
