Aquest vespre m’he girat cap a la meva dona –ella a vegades es fa la moderna i em diu “la meva parella”, com si no haguéssim passat per la vicaria– i li he preguntat: “Escolta, què et sembla si faig l’article sobre el PSC?”. Aleshores m’ha dirigit una mirada admonitòria i m’ha respost: “D’acord, però no et passis”. Aquesta és una frase que dóna un idea aproximada de quina és la imatge de feblesa que transmet el PSC, contra el qual tothom s’hi atreveix, per bé que ens referim a un partit que no fa pas tant havia sigut el més votat del país (amb Maragall, 1999) i la principal formació de la coalició de govern en sengles tripartits (2003-2006 i 2006-2010).
Xifres i lletres
Aquesta prèvia la faig abans de passar a donar unes xifres que exemplifiquin, com va escriure Rodrigo Caro de les ruïnes de Itàlica, “cuánta fue su grandeza y es su estrago”. Diumenge passat, 17 de novembre, va tenir lloc el darrer consell nacional del PSC, de caràcter extraordinari. D’entrada, no hi van assistir 121 dels 430 consellers nacionals. Més d’una quarta part que va decidir no haver de passar per l’adreçador i votar en contra del que pensen els seus electors o del que creu que ha de fer en consciència. Així que el 83,5% de suport a Navarro, en realitat, no arriba al 60%. A aquestes desercions cal sumar-n’hi moltes més de base: el partit ara compta amb un 40% menys d’agrupacions locals actives que en temps de Montilla, quan es van assolir les 800. Pel que fa als resultats electorals, si Mas és un suïcida polític (Navarro dixit), el maquinista de la Federal és la personificació del kamikaze: els 28 escons que obtingué Montilla el 2010 es van convertir en 20 el 2012 i, ara com ara, les enquestes releguen el PSC a quarta força de l’arc parlamentari català, per darrere de Ciutadans.
Canvis de rumb
Qui signa aquestes línies, si se’m permet la confessió, havia sigut votant del PSC. I del PSOE. Suposo que l’època devia ser aquella en què regidors locals de CiU, en arribar les eleccions al Congrés dels Diputats, votaven el PSC-PSOE. Un regidor convergent em va explicar que això succeïa perquè en clau local es votava la persona més que les sigles, mentre que a les generals donaven, de facto, llibertat de vot.
Així doncs, què ha passat a can PSC perquè un gruix creixent de persones hagi decidit no tornar-los a votar mai més? La resposta és complexa i té a veure amb factors múltiples (crisi econòmica, desgast del govern anterior, crisi de la socialdemocràcia, discurs poc atractiu…). Però la posició ambigua sobre el “dret a decidir” és el que ha expulsat més votants de l’òrbita socialista en els darrers temps.
El risc de ser original
El PSC, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut d’Autonomia (2010) i la irrupció en escena del “dret a decidir”, havia mantingut una postura original i coherent. Potser la més arriscada: “dret a decidir”, sí, i consulta, també. Per votar que no. És una postura homologable a la dels unionistes britànics pel que fa a Escòcia, i no pas antidemocràtica com la del PP i C’s, que anteposen legalitat a legitimitat. Per aquest darrer camí, el de posar per davant el carro de la legalitat dels bous de la legitimitat, arribaríem a la restitució de les lleis franquistes, a la de les constitucions, privilegis i usatges i, per què no, al ‘Fòrum Iudicum’. I així aniríem reculant, com si es tractés del bombardeig de Dresden narrat per Kurt Vonnegut. És en especial tramposa l’estratègia de Ciutadans, que ha traduït el lema britànic “better together” a un “mejor unidos” i l’ha buidat de contingut. M’explico: el govern de Londres ha pactat un referèndum amb el d’Edimburg i convida els escocesos a no separar-se; en canvi, per a Ciutadans, el “mejor unidos” no és una mà estesa, sinó una carta perquè se signin unes capitulacions incondicionals: has de seguir amb mi perquè no te’n pots separar (el referèndum és il·legal, el subjecte polític és Espanya, i tota la matraca que en sabem de cor).
El cas és que el PSC, després de mantenir durant un temps un joc d’equilibris molt difícil, ha decidit posar-se del costat de PP, Ciutadans i altres partits extraparlamentaris com la xenòfoba PxC. Arribats aquí, cal preguntar-se fins a quin punt el PSC ha sigut lleial al bloc de forces majoritàries favorables al “dret a decidir” (eufemisme del dret a l’autodeterminació, que recullen lleis internacionals que Espanya ha signat però que l’Estat es nega a deixar exercis de portes endins). Un militant socialista de base, José Rodríguez, ha elaborat per al seu blog una infografia reveladora anomenada Excusómetro. Hi enumera les vuit propostes fetes fins ara des de Catalunya per cercar el consens sobre la consulta i les corresponents excuses que ha anat adduint el PSC per escapolir-se’n.
Coda
En comptes de raonar com Pere Navarro, que anteposa la supervivència dels partits a la seva utilitat (allò del suïcidi polític de Mas), cal preguntar-se sobre això darrer. Quina és la seva funció al marge de servir, com deia algú fa poc, de consultori sentimental, consulta psicològica i agència de col·locació. Em costa creure que el PSC, no fa pas tant un partit arreplegador, un ‘catch-all party’ preparat per governar o ser alternativa de govern, ara vulgui assumir de grat el paper de secundari al qual l’obliga el PSOE. Però si el maquinista de la Federal i els altres factòtums socialistes volen girar l’esquena al 80% de catalans que creuen que són ells els que han de votar sobre el sí o el no a la independència, si creuen que la seva batalla és disputar-li el vot unionista al PP i a C’s, el camí emprès cap a la marginalitat encara fa molta baixada.
