No vaig votar mai el president Pujol. Jo vaig néixer (perdoneu-me) al barri de Bellvitge en temps de majories búlgares del PSOE i IU. I cadascú és cadascú i la seva circumstància. Quan a la facultat vaig trobar gent que em deia que votava CiU, simplement no ho entenia. Que una persona menor de tres-cents anys votés un partit de centre dreta em semblava una raresa entomològica. Faig aquesta prèvia per dir que no sóc un admirador incondicional del MHP Jordi Pujol des de temps immemorials, sinó que va ser amb el temps que va adquirir per mi el caràcter de tòtem en què el vam convertir col·lectivament: els fets del Palau, la tortura, la presó, Banca Catalana, la construcció de l’Estat del benestar a Catalunya, la immersió lingüística, els Jocs Olímpics, la Catalunya autònoma, el pas a l’independentisme (residuals o independents)… Tot aquest balanç més o menys positiu del conjunt d’una biografia s’ha vist tacat amb la confessió que havia tingut diners sense regularitzar a Andorra durant 34 anys.
Agenda i coacció
Una de les preguntes que més s’ha repetit tothom és per què la notícia ha sortit a la llum ara i per què l’ha feta pública el mateix Jordi Pujol mitjançant un comunicat. Pel que fa al moment, una explicació possible és per marcar l’agenda i no esperar que els comentaris, les insinuacions i, sobretot, les filtracions a la premsa d’un o dos extreballadors de la banca Andorrana, fessin esclatar la bomba informativa en algun moment poc oportú per al procés cap a l’exercici del dret a decidir. El comunicat s’ha difós pocs dies abans de la reunió Rajoy-Mas i això, per a alguns, debilita la posició negociadora del president català: què em veniu a dir de l’oasi català, si en realitat és un fangar; amb Pujol s’ha demostrat que la corrupció és endèmica a Catalunya; vostès tenen un problema i aquest problema es diu 4% (ja ni tan sols el 3% que digué en Maragall en seu parlamentària!). És a dir: s’intenta lligar dret a decidir amb corrupció, autodeterminació amb embolicar-se amb una bandera per tapar les vergonyes del saqueig sistemàtic als ciutadans de l’autonomia. I sobretot es vol insinuar, abusant de metonímia, que Pujol és Catalunya.
Tanmateix, l’argument per desmuntar aquesta suposada minoria d’edat dels catalans per dirigir els seus destins és relativament fàcil de trobar: no hi ha cap estat del món que hagi renunciat a la sobirania per motiu dels casos de corrupció que s’hi produeixen. I a tot arreu n’hi ha. Per exemple, Espanya no ha decidit ser absorbida per França o Portugal arran pels casos Urdangarín, Matas, Fabra, Gürtel, Bárcenas, ERO d’Andalusia, etc. I així fins a 730 relacionats amb els partits polítics en el conjunt de l’Estat (amb la part alíquota catalana, és clar), però especialment intensos pel que fa a corrupció urbanística municipal a Múrcia, Canàries, Balears, Astúries, Madrid… El fet diferencial, sí.
Quaranta ombres del rei i el ventilador
Un aspecte important d’aquesta confessió de Pujol, que hom ha titllat d’opaca i insuficient, és el fet que es refereix a 4 milions d’euros a Andorra procedents de l’herència del seu pare. Una part incòmoda de l’herència, separada de la principal, que va a passar a les seves mans en els primers mesos de la presidència de Pujol (any 1980). Segons l’expresident, els diners provenen de guanys amb intercanvis de divises. Aquesta explicació no desfà que provinguin de negocis del tèxtil relacionats amb l’estraperlo, en els primers anys de la dictadura. (Com la fortuna de Muñoz Ramonet, al qual TV3 va dedicar un interessant reportatge mesos enrere.) Són informacions que ara ha tornat a fer circular un diari espanyol, però que en realitat provenen de les memòries Manuel Ortínez (‘Una vida entre burgesos’, 1993), diferents fragments de la qual corrien per la xarxa en temps tan reculats com l’any 2007.
Un altre aspecte que la confessió de Pujol posa sobre la taula té a veure amb la jerarquia. El rei Joan Carles havia tingut diners a Suïssa. Botín, també: 2.000 milions d’euros. I així fins a 569 espanyols, segons un empleat de la banca HSBC. Per què és més important un fet delictiu que un altre? Per què no es respecta la prelació (el rei abans que un president autonòmic o un dels 1.000 homes més rics del planeta segons Forbes)? Pot creure algú en la innocència del moment? I sobretot: per què aquesta manera d’engegar a Catalunya el ventilador de les brutícies a tot drap? Hi ha sub iudice el cas Messi, el cas Neymar, el cas Mercuri, el de la Federació de Municipis de Catalunya… És difícil no pensar en un excés de zel, paral·lel al que es produeix en el cas de les inspeccions fiscals a Catalunya: malgrat que hi ha més població andalusa, Catalunya en va encapçalar el rànquing entre 2004 i 2011. Amb un pic estadístic interessant de constatar: “En l’any 2005-2006, just quan s’estava discutint el nou Estatut, a Catalunya es van fer 7.000 inspeccions mentre que a Madrid en van ser 5.000 i a Andalusia, 4.400”.
I bé?
Davant d’aquest estat de coses, la lectura majoritària del cantó espanyol ja l’he expressat més amunt a bastament: Catalunya ha sigut un règim mafiós on imperava l’omertà i el clan Pujol feia i desfeia a voluntat, perquè la seva única pàtria són els diners. Aquest argument és, podríem dir-ne, transversal, i el fan seu des de la dreta que es diu liberal (els abelleix perquè carrega contra els nacionalismes perifèrics) fins a les esquerres clàssica, antisistema i lerrouxista (els plau perquè se centra en l’aspecte de lluita de classes i passa per alt el conflicte nacional latent).
Pel que fa a les lectures dintre del país, hi ha una línia minoritària més aviat exculpatòria o fins i tot apologètica. Per exemple, en un comentari a les pàgines d’El Matí, el fet per Artur Sixto. La línia argumental dels indulgents es basa en el fet que evadir a la Hisenda espanyola (no a la catalana) és un deure. Per la rapacitat que demostra i per l’espoli fiscal al qual sotmet els catalans. És una manera de veure-ho minoritària, però existent.
Des de Catalunya les anàlisis més interessants tenen a veure amb el fet que aquesta confessió marca el final de trajecte de la Catalunya autonòmica –el final de trajecte de qualsevol tercera via– alhora que acaba de despujolitzar-nos. Segons periodistes com Germà Capdevila, la confessió dinamita els ponts amb la tercera via. Perquè, no ho hem d’oblidar, si assetjat pel seu problema amb Hisenda Pujol hagués reculat, si el líder hagués optat per vendre qualsevol tipus d’encaix amb l’Estat, qualsevol tripijoc, encara investit del prestigi que tenia fa només uns dies, part substancial dels votants de CiU tornarien al discurs del seny a només tres mesos del 9N. Així que encara bo que tot aquest assumpte tres voltes tèrbol s’hagi fet públic, per atzar, tard però a temps, quan ja Pujol no és Catalunya.
