|
La setmana passada, el mateix vespre del mateix dia i solapant-se en horaris, la programació televisiva ens procurava l’oportunitat d’enfrontar dues personalitats polítiques de primera magnitud pel que fa al passat recent del nostre país. D’una banda una televisió privada estatal emetia una entrevista a l’ex-president José Maria Aznar, i de l’altra la televisió pública catalana emetia en un magnífic documental sobre el consell de guerra del sumari 1-4-60 l’entrevista que sobre aquells fets es feia al seu protagonista, l’ex-president Jordi Pujol. Donant per descomptant que es tracta de formats periodístics molt diferents i lluny de cofoismes ni de voler imitar l’acudit liceista (ja saben: la nostra és més guapa), convidem als nostres lectors a esbrinar després d’una nova visualització les causes per les que el documental sobre el procés a Pujol va gairebé triplicar la quota de pantalla (21.6% versus 7.6%) l’entrevista a Aznar, i més que el joc de les set diferències entre un i altre estadista, es proposin el de les set semblances. Nosaltres, honestament, no hem trobat més que la d’haver signat el mateix pacte: el del Majestic. Recorden? I una segona reflexió: si “el nostre” és tan irrebatiblement millor (integritat, coherència, cultura, honorabilitat, discreció, dignitat…) és que serà d’aplicació en el cas dels catalans la coneguda copla de cec castellana (diuen que composada arrel de la batalla del Guadalete) “llegaron los sarracenos / y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”? oh temps, oh costums! |
