Admeto que deu ser una de les meves obsessions: preservar la identitat. En qualsevol àmbit: empresa, particular, familiar, com a societat, com a país … allò fonamental és la identitat.
Identitat és aquell conjunt de coses i trets dels que estàs fet que et permeten ser reconegut, distingit entre els altres, que et fan únic. Tots tenim coses i trets comunes als nostres semblants siguin empreses, famílies, societats, països. La identitat la conformen aquelles coses i aquells trets que només tenim nosaltres.
La identitat és el nostre ser més primari, és allò que ens queda quan no tenim res més. És precisament allò que ens fa ser.
Viktor Frankl diu en el seu llibre “El Hombre en busca de sentido” que el que li va permetre aguantar sense tornar-se boig o suicidar-se com feien molts en el camp de concentració nazi on la vida no tenia cap valor i on eren tractats com a bestiar, va ser precisament l’única cosa que no li podien prendre ni humiliar: la seva identitat.
Per tant preservar aquest valor, el més important, ha de ser absolutament prioritari.
Quan la directiva defensa la conveniència de l’acord no dient que encaixa amb la nostra història, amb la nostra manera de ser, que potencia els nostres valors, com sí ho feia Unicef, sinó argumentant que el que es diu de Qatar és demagògic que no respon a la realitat i per altra banda que sense aquest acord no podríem seguir tenint els millors jugadors, em sembla que preservar la identitat no és la seva prioritat.
El que ens fa ser el Barça i no qualsevol altre club molt important del món no són les copes que hem guanyat. Ningú que és del Barça ho és exclusivament perquè és guanyador. Ho és per un sentiment transmès de pares a fills de manera individual i a través de la tradició catalana de l’associacionisme que poden representar les penyes, d’uns valors que venen de molt més lluny que les victòries. Un sentit de pertinença que ha tingut la capacitat de representar valors com la democràcia, la integració, la tolerància, l’esportivitat, el civisme, la catalanitat, i que ha sabut transportar aquesta càrrega indentitària des del principi del s.XX fins, passant per dictadures i privacions, al món globalitzat del segle XXI amb l’acord amb Unicef, la creació d’escoles … i mostrant-se al món com un club amb ànima. A més ha sabut també construir un estil propi de joc, un estil que també li dóna identitat al camp, que ens pertany i que tothom reconeix com a nostre.
Els equips bascos de primera divisió ens serveixen de bon exemple.
Amb l’anomenada llei Bosman que va precipitar la lliure circulació de jugadors per Europa, l’Atlètic i La Real ens van plantejar obrir la possibilitat d’incorporar jugadors no bascos a les seves plantilles tement que els equips espanyols amb un mercat de fitxatges molt més gran pujarien el seu nivell, perdent ells competitivitat amb el risc conseqüent de baixar a segona.
La Real Societat va decidir autoritzar fitxar jugadors de fora mentre no fossin espanyols. (per tenir els millors jugadors diria la nostra junta)
L’Atlètic va decidir mantenir-se jugant només amb jugadors bascos perquè consideraven que aquella era la seva manera de ser i que si això els feia tastar la segona divisió, la tastarien essent ells mateixos, però que la seva identitat no estava en venda.
Avui a La Real hi juguen bascos, espanyols, europeus i no europeus i des del punt de vista identitari no els distingeix res llevat que els partits de casa els juguen a Donosti.
Qatar sí, Qatar no, és això
Supeditem els nostres trets identitaris de més de 100 anys al nostre rendiment esportiu immediat?
Per mi no hi ha dubte.
Això només pretén ser una reflexió i de cap manera una crítica a la junta que em mereix tot el respecte des del moment que ells tenen la responsabilitat de la gestió i jo no.
Per cert, en aquests anys l’Atlètic no ha baixat, La Real sí. I el millor moment esportiu de la nostra història ha arribat en un dels moments de més potenciació del que som i representem.
