Benvolgut, o no,
De vegades Twitter és un divan de psiquiatre. En posició decúbit supí (m’encanta aquesta expressió que sembla el nom d’un personatge manga), les persones subjecten el mòbil al llit i hi aflora el subconscient com si es tractés d’una sessió d’hipnosi. Twitter és Freud amb cors vermells i adults desorientats. Doncs bé, Teodoro, crec que t’ha caigut una mica de subconscient a terra i hauries de portar el pal de fregar perquè se t’està deixant ben brut el teu discurs de “catalans, us estimo molt, com a un cargol”.
“Si no us sentiu còmodes a Espanya el millor que podeu fer és imitar en Pugidemont (sic) i marxar”. Com a frase llançada a algú a qui se suposa que vols al costat és millor “els peus et fan pudor de hòbbit” o “ronques més que un ós ionqui”. I és que tens una manera molt estranya de promoure societats inclusives. És com si et conviden a un sopar de Nadal d’empresa i dius: “jo i només jo triaré qui va al sopar, jo i només jo decidiré qui té el privilegi d’asseure’s al meu costat, jo i només jo tindré el poder de concedir la paraula als comensals i jo i només jo decidiré qui paga el sopar que, per descomptat, no seré jo. Soc joista però no ximple”.
Potser m’equivoco en la meva concepció del que és un polític, però persisteixo en la meva utopia de pensar que un polític és una persona que:
A) està preparada acadèmicament i professional,
B) posseeix certa sensibilitat social,
C) promou la pau i la justícia social,
D) exerceix el seu càrrec amb la idea de contribuir a una societat basada en el respecte, en la convivència i en la pau social,
I) l’únic diner negre que accepta és una moneda de xocolata i, el que és més important encara,
G) s’adona que m’he saltat el punt F per arribar abans al punt G (que sempre té el seu què).
Ho sé, és una utopia. Això de somiar amb aquest tipus de polítics, em refereixo. Pel que fa al punt G… amb pràctica, és possible.
Però la teva millor frase és “Catalunya forma part de la terra que tots els espanyols sentim com a nostra”. Terra. Pedres, sorra, muntanyes, valls, pipicans… Terra. Terra a la qual viuen persones. Persones que, si no opinen com tu, se n’han d’anar. Perquè tu sents que és LA TEVA TERRA. Les teves pedres, la teva sorra, les teves muntanyes, les teves valls, els teus pipicans… ELS TEUS. Et pertanyen. És una terra que ET PERTANY. La vas veure a l’IKEA i vas dir: “això m’aniria bé com a jardí d’Espanya”. Et pertany perquè potser sents que vas guanyar alguna guerra. És això?
Creu-me, amb subconscients així, que desborden amor etern a les pedres, la sorra, les muntanyes, les valls i els pipicans, cada dia és més complicat no sentir-se com un objecte sent català. Quan et fan sentir que la teva veu no val, que hi sobres, que val més que guillis perquè molestes, és difícil retornar amor. D’aquesta força que experimento davant tuits com el teu, basada en la tercera llei de Newton (en la seva versió emocional), en dic dignitat. I és que, si un espanyol A exerceix una acció catalanòfoba sobre un altre català B, aquest realitza sobre A una altra acció igual i de sentit contrari anomenada dignitat.
