Hi ha dos factors que expliquen la posada en escena de la ‘Marca España’ la setmana passada precisament a València. El primer és aquest complex d’inferioritat propi de la dreta valenciana que els impulsa a refermar-se en la seua espanyolitat abans -i més- que ningú. En un moment que segurament gairebé ningú no vol relacionar-se amb quelcom tan devaluat com aquesta marca que s’han tret del barret, sempre hi ha una Rita Barberà disposada a fer el ridícul a escala planetària. El segon factor és l’oportunitat de continuar amb la matraca triomfalista que tan bons resultats els ha donat durant dues dècades. Un 18 de juliol i sense cap sentit de la vergonya, a la sempiterna batllessa de València se li va acudir deixar anar que “el nou renàixer d’Espanya comença a gestar-se a València”. Immediatament van acudir a l’empara de Barberà els propagandistes més destarotats de la tropa amb perles com la del diputat en Corts Rafael Maluenda en twitter: “L’Oficina Marca España ha elegit la Comunitat com a estendard, ja que representem els valors que volen transmetre a través de la marca”. Els acudits resulten tan obvis que els deixarem a la imaginació del lector.
Els que coneixen el País Valencià saben que el PPCV fa temps que va perdre el contacte amb la realitat, però se’n sortia influint en la percepció que la societat en tenia. Però ara que la realitat s’ha fet tan dura i insuportable, el que s’han deixat enrere és aquesta capacitat, altres temps tan reeixida, de condicionar la percepció de la gent. Dit d’una altra manera, el vaixell s’enfonsa i al gent amb ell, però l’orquestra pepera continua tocant. Els supervivents del Titanic explicaven la ja llegendària escena de l’orquestra tocant mentre les aigües anaven empassant-se, una darrere l’altra, les cobertes del transatlàntic. Mentre el drama es desfermava, els músics del Titanic van decidir continuar tocant fins a la que diuen que fou la darrera cançó: Nearer My God To thee. Eren conscients que s’enfonsaven amb el vaixell, que la mort els havia acorralat, que no se’n sortirien… i van volen posar fi amb dignitat. Van lliurar-se a Déu amb humilitat, sense esperar que la gent que mirava de salvar la vida els contemplara, els escoltara, els aplaudirà. I tot i així alguns ho van fer, i per això en tenim testimoni.
Ara l’aigua s’escola per les infinites escletxes del vaixell del País Valencià, i els ciutadans miren de sobreviure, de mantindre la nau surant, o de cercar un bot salvavides, però l’orquesta pepera continua tocant la peça més indigna, “Viva España y la mujeres, y la rosas que calienta nuestro sol”, y ho fa esperant que la gent l’escolte i la crega, tot obviant el drama que els envolta. Quan el vaixell s’enfonsa, només en resta el cinisme.
