Fany és una ànima inquieta, moguda per la curiositat i els somnis que la porten lluny, a terres remotes on la història llisca al llarg dels mil·lennis, entre temples sagrats i cultures que no s’assemblen a la seva. Aquelles terres, tot i ser llunyanes, l’habiten. La criden en silenci, com un eco que ressona en el més profund del seu ésser. No cerca un lloc precís, sinó la meravella mateixa del món.
S’imagina coves esculpides a mà, guarnides amb figures enigmàtiques i símbols que narren la vida de civilitzacions extingides. En la seva ment, tot reneix com l’au Fènix, emergint de les cendres del temps. Els jaciments arqueològics l’encisen. Són portals a èpoques on les primeres ciutats mesopotàmiques respiraven la seva joventut, fa més de cinc mil anys.
Asseguda al seu sofà, viatja sense moure’s, traslladant-se a aquells paisatges originals. S’instal·la en la pell d’aquells que els van habitar, sent el pes de la seva història, es barreja amb les seves veus. Cada llibre que llegeix és una clau; cada relat, una porta oberta al passat. S’hi submergeix tant que oblida el present, i per moments creu formar part d’aquell teixit antic, d’aquell relat que avui descodifiquen els experts, als quals admira amb fervor.
Els veu com herois moderns: valents, preparats, amb l’atreviment d’abandonar la comoditat i enfrontar-se al misteri. Gràcies a ells, que desenterren la memòria del món, la Fany pot ser viatgera del temps des de la quietud de casa seva. Des del seu sofà, recorre segles, es deixa endur… i somia.
