Tot just comencem l’any i a Catalunya ja s’han comptat 5 víctimes de violència masclista. Tot just comença l’any i ja n’han mort la meitat que l’any passat. L’any 2011 va ser un “bon any”, estadísticament parlant: es va tancar amb un balanç de 10 dones mortes a mans de sengles milhomes malalts per fer notar la seva superioritat, i això són 5 menys que en el 2010. Però la xifra de denúncies per maltractaments a dones, nens i ancians fins al setembre del 2010 era de 16000. Tot això són dades, estadístiques que ens esgarrifen, però el que és realment preocupant és que encara n ’haguem de donar.
Té 35 anys i n’aparenta 50, parla fluixet i gairebé no et mira al ulls quan parla, va arribar a la consulta sense donar explicacions i li va costar dues sessions treure el tema; volia saber si el seu marit la maltractava psicològicament o era ella que tenia la pell molt fina. Li he demanat permís per fer-vos cinc cèntims del seu cas sense comprometre-la. Abans de publicar-lo li he deixat llegir i m’ha donat el vist i plau. La Z és llicenciada universitària, va fer una carrera amb bones notes i va començar a exercir la seva professió ben aviat. Ve d’una família de classe mitja alta amb un nivell cultural superior a la mitjana. Va conèixer Ñ mentre estudiava. Tenia 5 anys més i un perfil social i cultural semblant al d’ ella. Tenia un lloc de treball de responsabilitat i estava molt ben considerat socialment. Varen estar dos anys promesos i es van casar per l’església i enamorats. En tot aquest temps cap cosa li podia fer pensar que arribaria el dia en què ella seria una dona maltractada. Cada cop que sortia el tema titllava a aquests personatges de fills de puta i impresentables. L’empatia cap als demés, la seva responsabilitat i la seva eficiència a la feina la van fer ascendir ràpidament en el seu lloc de treball, tant que un dia va arribar a cobrar més que ell. Aquest fet en un principi va ser molt celebrat per la parella però de seguida ell va començar a mostrar-se gelós i desconfiat quan arribava tard a casa, feia un viatge de feina o tenia un sopar. Com moltes dones (i permeteu-me un parèntesi: això ens ho hauríem de fer mirar), va anar deixant de banda les seves amigues i es va començar a tancar en el cercle del seu marit i la seva família. Ell era un gendre normal, queia bé a la família d’ ella però mai s’hi va arribar a integrar del tot i a poc a poc i sense adonar-se’n la va fer apartar dels seus. La seva vida cada cop més era la d’ells dos, però com que eren feliços ella no en va prendre consciència.
Llavors van arribar els fills. Després de deixar-se convèncer pel seu marit va abandonar la feina i es va dedicar a cuidar de la seva família amb cos i ànima. Com que era una dona amb inquietuds i li sobrava temps, es va integrar en varies associacions on col·laborava sense ànim de lucre. Ell va començar a retreure les hores que passava fora de casa mentre ell era treballant, la poca importància de la seva feina i el poc valor que tenia el que feia. Quan sortia per anar a alguna reunió i s’arreglava li recriminava i sense gairebé ni adonar-se’n, tot plegat només per a evitar mals humors, ja no es va posar una faldilla mai més. El dia que se’n va adonar que alguna cosa no anava bé és quan li va haver de demanar perdó per donar-li una pizza per sopar perquè una de les seves reunions s’havia allargat. El control dels diners el tenia ell i ella cada cop que es comprava algun capritxet (quan s’ho podien permetre) pels nens o per ella hi havia sarau. Quan els nens ja van començar a ser prou grans com per poder començar a treballar de nou tot es va empitjorar. Qui vols que et vulgui, tu que saps, no serveixes per res, no saps ni dur la teva casa ni fer-me content a mi, eren les frases que més es sentia i aleshores una entrevista de feina no superada li va començar a donar la raó. La frustració de la seva vida, la monotonia i la pressió que rebia van tocar directament l’autoestima de Z qui de repent i sense saber-ho ja no tenia ànima, ell li havia robat. Va començar a sobreprotegir els seus fills i a renyar-los quan no tocava, es va aïllar i va abandonar totes les activitats envaint-la un sentiment de culpa que no la deixava dormir. El maltractament per part d’ ell cada cop era més gran i continuat i ara ja no es limitava a casa, la ridiculitzava davant els demés i quan ella li duia la contrària davant d’altres persones, el sidral que s’organitzava a casa era tan gran, que per no haver-lo d’escoltar li donava la raó en tot i per tot; i cedia.
No l’ha arribat a pegar mai. Ell no sap que ve a la consulta, la seva mare li paga. Té por de separar-se perquè cada cop que ha sortit el tema l’amenaça de suïcidi sempre surt. La vol per a ell, la vol com una titella a qui moure l’ànima segons la seva voluntat. Ell ha creat el seu mon i ella en forma part, i a ella li ha fet creure. Per sort la Z ha pres la decisió valenta de denunciar, marxar de casa, demanar ajut i emprendre una nova vida. Durà temps però ha fet el primer pas. A la consulta, amb una cosa que en diem “l’aquí i l’ara” i que explicar-ho seria allargar l’article (i aquest article és per a la Z) intentarem donar-li les eines per tornar a ser ella i recuperar l’ànima. L’ànima robada.
Avui, per primer cop, no us puc acabar l’article amb una pregunta. Suposo que m’enteneu. Desitgeu-nos sort; a mi, i sobretot a la Z.
P.S. i mentre escrivia l’article ja han detingut al presumpte autor de la sisena víctima..
Marta Torra i Llorens
Psicòloga
