El paradigme de l’èxit, la seva adoració extrema, aconseguir l’abundància econòmica, èxit social, triomf laboral i personal. Potser estem parlant dels poderosos anys 90, amb la seva apologia de la victòria aconseguida, l’esforç recompensat per una saturació en l’aprovació externa. Potser viatgem en el temps i parlem dels nostres dies, amb una extenuant aclamació de tots els actes de la nostra vida, l’existència perfecta i saludable en harmonia amb allò que s’espera de nosaltres, el beneplàcit social, professional.
El pes de les xarxes socials i fer que tots els actes de la nostra vida puguin ser visibles i públics esdevé una contradicció amb la pròpia aventura de viure.
Vivim temps on sembla ser una obligació ser feliç, romandre alegre i vital independentment dels alts i baixos de la vida, dels seus instants d’infortuni o decepció. L’obligació de ser feliç exercint la positivitat a totes hores ens aïlla de qualsevol patiment i ens porta a un estat d’anestèsia permanent.
La vida quotidiana ens atisba amb conflictes de parella, pèrdues d’éssers estimats, dificultats en el món laboral, inevitables problemes de salut, buidor existencial, etc. A més, aquesta “suposada” felicitat s’ha constituït en una lucrativa i influent indústria on s’ens ven els miracles i beneficis per la salut mental i física d’aquesta letargia irreal.
Al capdavall la felicitat seran infinites sensacions positives disfressades d’esbossos, de fragments fútils, satisfer amb una immediatesa veloç el desig,voler controlar-ho tot a curt termini.
No voler tolerar el patiment ens demostra fins a quin punt hem frivolitzat la capacitat madura i resilient que tots tenim ignorant les nostres grans capacitats per combatre i aprendre d’aquells instants on s’instal·la la foscor i l’adversitat.
“El cervell humà no està dissenyat per aconseguir la felicitat completa, sinó per sobreviure”, afirma el neuròleg i divulgador Francisco Mora.
Potser l’anhel de felicitat suposi experimentar de la seva carència. S’ha d’aprendre a ser feliç, la perpetuïtat del positivisme en qualsevol estat de la vida aconseguint la paradoxa de no lluitar en un posicionament crític i responsable. Estem obligats a ser feliços i sentir-nos culpables si no ens sobreposem a les dificultats.
I si els petits triomfs de la vida neixen de les tribulacions, el moment de claretat emocional que esdevé de la introspecció i els esforços per aconseguir fites personals que ens facin millor persones?
No sabrem mai quina és la noció de felicitat; la seva nomenclatura i sentit abstracte ens recorden la nostra petitesa i fragilitat, per això cal reconèixer la importància d’expressar tota la nostra grandesa i imperfecció, les emocions desencertades, els camins pedregosos que vam trobar en aquesta aventura de viure, cadascun dels entrebancs que ens han convertit en la persona que som.
La felicitat no pot ser una tirania, una fita, un corrent de moda. No podem permetre que sigui una indústria lucrativa ni una excusa per acallar pensaments ni sentit crític.
Com Ave Fènix renéixer és més que saludable, ens reinventem constantment modificant el pensament, les emocions, les experiències vitals.
Potser la nostra salvació serà contemplar de lluny aquells problemes que vam guanyar en la batalla de viure…tot un privilegi.
