Una nació són formes i solemnitats, i una certa litúrgia. Una nació no són només una bandera i una llengua que s’agiten de tant en tant; una nació no és només una paraula, ni una pancarta que es va reciclant cada any. Una nació és tensió, ambició, exigència, convenciment. Sempre i en tot. Fins en els detalls que poden semblar secundaris.
.
Per això a mi, que el futbol m’apassiona discretament, em dol enormement que no ens hàgim cregut la Copa de Catalunya.
Si no és el més òptim moment de l’any, es posposa; si cal canviar l’organització, es canvia; si s’ha de millorar algun aspecte, es millora. Però el dia que es celebra la final de la Copa de Catalunya, es toca els segadors, el president del país és a la llotja, i els dels clubs també, i els entrenadors titulars presenten els seus equips de gala i tot l’acte té el formalisme corresponent a la final del trofeu més important del país.
Quan no ens ho creiem ni nosaltres, això es converteix en un campionat per a estiracordetes i un interès que no supera el nivell de la província. Cavem una pala més vers la provincialització i la minusvalorització del que som i del que volem ser. Ens degradem en la nostra ambició de ser un poble normal que celebra de manera normal els seus esdeveniments esportius.
I si no som una nació, si no tenim l’ambició per ser-ho, si no ens ho creiem, aleshores eliminem la copa Catalunya i passem un episodi de les Divines a TV3, que és potser el que ens mereixem.
