Des de fa un temps que observo amb curiositat un fet relativament nou i freqüent.
La publicitat no ha estat mai una pràctica o tendència que contempli amb especial fervor o entusiasme. Potser la meva mirada no és prou imparcial i sempre atisbo una certa astúcia encoberta rera l’artifici i brillantors on la vida sol ser meravellosa, a coloraines permanentment, les famílies viuen amb gos i jardí i fins i tot els medicaments s’anuncien amb cabrioles qual Nadia Comaneci.
Sembla ser que els records no estàn de moda. La vellesa, l’oblid, la lletjor, els objectes d’infantesa i joventut…el passat és passat i no té humanitat, ni evocació ni memòria.
Infinites plataformes i pàgines web on revendre, desempallegar-se i treure per una mòdica suma de diners absolutament tot el que suposadament ja no val o no ens fa cap servei. Sabates velles, bicicletes del nen, càmeres de l’avi, o simplement aquell abric que ja no és “trendy”.
Reflexiono i m’en adono del vertigen frenètic dels objectes, de la vida fútil i limitada de tot plegat, de la poca importància al passat.
Les cases dels pares o avis impregnades de vivències, cartes d’amor, roba d’alguna cita important, capsetes amb misteris i objectes extraodinaris, la pols que acarona vides i sentiments que ja no signifiquen res en absolut.
Ens imaginem esborrar-ho tot a cop de clic? Jo no. Fins i tot em semblaria indecent i traïdor.
En aquests temps de materialitat quasi instantània ja no parem atenció ni devoció al nostre passat o als dels nostres ancestres, perquè el valor real d’un record senzillament va deixar d’existir per la nostra memòria quan ja no ens interessa, quan la història amb la que viatja no la considerem prou engrescadora.
Les noves generacions creixen i viuen en la inmediatesa on l’ahir ja és avorrit i gris, les capses velles són ara stories a instagram on captar un instant de felicitat i plaer, on en una fracció de segon es canvia a un altre estat, lloc o companyia. Tot és veloç i accelerat sense temps a perdre.
Quan val un record realment? Són necessaris per la nostra bona salut emocional?
Rememorar instants, riures, paraules, fins i tot retrobar detalls i objectes trivials aparentment irrisoris poden ser valuosos i profunds. Viatjar en el temps dels records i trobar amics que ja no hi són, coneguts i familiars que han format part del nostre laberint sentimental pot ser un acompanyament imprescindible.
Perquè doncs ens oblidem de fer-los perdurar quan ha sigut estimats en el passat?
La consecució de noves i flamants andròmines de tota mena arracona la decrèpita tristor amb teranyines d’un passat on també hi havia amor, passió, petons , regals i vides per viure intensament…exactament igual que ara?
Tot s’assembla en el fons, la història es repeteix però l’envoltori ha canviat de color. Ralentitzar i assaborir els moments, les circumstàncies i llocs que ens depara la vida, i gaudir del més insignificant dels tresors.
Perquè uns guants, un barret, un poema, un llençol poden ser tresors.
Quan val un record?…Potser tota una eternitat.
