Fa poc vaig llegir una cita d’un escriptor castellà que deia “quan Catalunya mira cap a Europa, Espanya li queda a l’esquena”. Deixant de banda la fina ironia que genera, certament la progressiva projecció de Catalunya al món està trencant paternalismes i dependències amb l’Estat espanyol cosa que significa que ens estem preparant psicològicament, com un advocat abans d’entrar en un judici, per a autodeterminar-nos i constituir-nos com un Estat de Dret.
No obstant això, aquesta “desconnexió” que afirmava el President Mas en una entrevista, desconec si és prou sòlida en aquests moments; és a dir, si hi ha suficient unitat interna i patriotisme de país. Ho poso de manifest perquè em fa la sensació que els independentistes no hem identificat correctament els nostres adversaris. En comptes de combatre la guillotina castellana del PP, PSC, C’s i d’altres hooligans metropolitans, ens dediquem a cremar-ho tot de cares endins i a qüestionar tot allò que flaira a lideratge. Sánchez-Piñol descrivia perfectament aquest últim supòsit a un article al diari Ara titulat “Salveu al soldat Mas”.
Amb les raons que ens arriben a proporcionar des de la ‘villa y corte’ madrilenya, no entenc perquè no organitzem una croada contra la Hisenda espanyola per l’extorsionadora i repressiva fiscalitat que ens ofega. O pels enganys dolosos de la Seguretat Social (tant en tributació com pensions); el cost de la llum, el gasoil, les condicions lamentables del món de la justícia, i així un llarg etcètera. No. Alguns catalans encara estan criticant la doble pregunta de la consulta, parlen del PSC com si el federalisme fos una opció de real d’implantació, i fan de les retallades un complot neoliberal de no sé on. També, el desgast de la impaciència fa que tot aquest procés ens el mirem des del punt més alt d’una còmode tribuna, al més estil barcelonista, en comptes de preparar-nos per, quan toqui, posar-nos a disposició del qui mani.
Sabem que no ens reglaran res i, per tant, convé unir-nos i remar a la mateixa direcció, en positiu. L’alcalde del municipi de Vidrà ho definia en un “ja n’hi ha prou de mirar l’hort, ja és hora de baixar i cavar”. Quan les hostilitats espanyoles arribin a un absurd, el què comptarà és que poble català tingui ben calibrat el mirador i no es deixi espantar o enganyar de la forma com ho va fer El Mundo durant la darrera campanya electoral al Parlament, per exemple. També hem d’estar preparats per perdonar, encara que sigui temporalment, certs pecats presumptament comesos per determinats polítics catalans. La consciència col·lectiva del moment transcendental ens permetrà seguir avançant.
Existeix una frase feta que diu “que el llegir no ens faci perdre l’escriure”. Així doncs, front comú català ja que, si ens equivoquem, l’esperança d’avui se’ns pot convertir en la tragèdia del demà. I dubto que les noves reves que pugem, que ens emocionem quan escoltem “El cant de la Senyera”, siguem capaços de pair el trauma que generaria una desbandada general per quatre cants de sirena provinents de Madrid; i aquí hi incloc un sospitós i improvisat “pacte fiscal”. Amunt, avant.
