El català, cosa de tots ens deia la Norma en aquell antic lema de la Generalitat de Catalunya quan jo era petit fa més de quaranta anys i ha anat així? Com estan les coses avui dia? Doncs ni de tots, ni de totes i cada vegada de menys gent sembla ser… Què en farem, del català? Sembla el lema actual en aquests moments.
Ens agradi o no hem de ser realistes i la nostra llengua no està ara mateix, precisament, en un dels seus millors moments. Després de la revifada de la dècada passada on semblava que ens havíem de menjar el món i assolir el màxim dels màxims amb independència del nostre país inclosa se’ns ha vingut tot avall i ara estem en un solc profund de crisi existencial i a tots els nivells del que costa anar-se’n sortint sense l’ajuda corresponent que pertoca.
I ho farem, no en tinguem cap dubte, ens en sortirem d’aquesta i de pitjors n’hem viscut com a llengua i com a país i sempre hem anat endavant però costarà… Costarà perquè els ànims no estan per això, la ciutadania té, en aquests moments, altres preocupacions més urgents o almenys així se’ls ha fet creure que ho són i el costat fosc ha avançat sense pressa i sense pausa amb la seva nova i mortífera arma tipus estrella de la mort per exterminar el català: el Bilingüisme.
Molt complicat és i ha estat sempre la coexistència i conviure dues llengües en un mateix país si no existeix respecte d’una vers l’altra i un mínim d’igualtat de condicions. Acostuma a succeir la tendència d’imposar-se a la força i després negar que ha estat així i vendre la història al revés i que el perdedor sembli el culpable perquè ja sabem que la història l’escriuen els vencedors i si no espavilem portem totes les de perdre en aquest joc bilingüístic de cartes marcades i, a sobre, quedar com els dolents i els intolerants i que encara sembli que s’ha fet sort amb la desaparició del català i la seva reducció a l’expressió més mínima futura.
Discurs fàcil que estem a Espanya (perquè hi estem, això és així ens agradi o no), que aquí és parla espanyol (atenció a la dada, espanyol diuen en mostra d’unitat patriòtica i mai referències a que sigui castellà perquè clar a Castella si que no estem) i que no hi ha cap obligació de saber català a Catalunya existint el castellà i anar així menystenint la nostra llengua.
I el discurs del costat fosc va calant, va creant adeptes, es retroalimenta i el destructiu bilingüisme va fent la seva feina i enlloc de sumar, resta i sempre a favor seu. Cada vegada menys establiments públics trobes que s’adrecin en català de primeres, perquè ni els mateixos catalans, en línies generals, ho fem. Tenim tan interioritzat aquest fet de servilisme que catalans es dirigeixen en castellà a catalans per defecte i només en rebre resposta en català o intuir per l’accent la nostra llengua d’origen, la conversa passa al català.
I aquí anem perdent, amb el fet que no cal, ni de bon tros, saber català per viure a Catalunya de ple dret i com ens fan sentir forasters a la nostra pròpia terra. Gent forana que no fa cap esforç per aprendre català (ni castellà en molts casos) creant els seus propis guetos lingüístics i nosaltres amb la nostra servitud ho permetem i tolerem.
Sempre hi ha excepcions, només faltaria però això no ens ha de fer negar l’existència del problema i no en podem fer de les excepcions la norma perquè ara el català NO és cosa de tots.
I tot passa sempre per la comprensió, les bones maneres i anar a sumar, perquè si això es perd, com està passant, mala peça al teler tenim. Ens hi hem de posar com a societat i ajudar-los a expressar-se també en català, que no els faci vergonya i que ho vegin normal, fer-los saber que és la llengua pròpia d’aquí, del nostre país, que sàpiguen de la nostra història, la nostra cultura, les nostres tradicions… Que no caiguin en l’errada de pensar que parlant castellà ja faran donat que el català és més minoritari i el castellà més pràctic en la resta de nació espanyola.
Complicat ho tenim mentre no reconduïm la situació cap a una bona entesa amb el castellà, en una posició d’equilibri i no d’inferioritat, cap a un respecte mutu de les llengües i un foment del bon coneixement de les mateixes com a fet enriquidor, cap a un respecte al nostre interlocutor i, això sí, demanar el mateix respecte vers nosaltres i la nostra llengua.
Fem que el bilingüisme deixi el costat fosc i deixi de ser aquesta arma de destrucció de la nostra llengua i que passi a ser el nostre aliat. El bilingüisme ha de sumar i ser enriquidor, no destructor perquè si ho aconseguim i tenim aquesta força el català serà indestructible i ens podrem tornar a plantejar aquells somnis de grandesa que crèiem reals i van esdevenir fum.
El català ara no és cosa de tots (ni de totes), fem que ho torni a ser i què la Força ens acompanyi!
