Comença el novembre perfecte que ens portarà de les presidencials nord-americanes a unes eleccions catalanes d’una importància notable. Parlem d’un mes que ens llença a reflexionar sobre un urgent i importantíssim assumpte que lliga aquestes dues grans cites electorals: la democràcia. I és que la construcció de l’Estat català hauria de ser vista com un projecte il·lusionant, no només d’afirmació nacional i millora econòmico-social (els dos grans pols que seran reclamats en els propers mesos en boca dels nostres polítics), sinó com una oportunitat de millora democràtica. Aquesta tercera qüestió és i ha de ser essencial si volem que el projecte sobiranista valgui realment la pena.
Els EUA tenen molts problemes, però la seva és una democràcia madura de la qual hom pot aprendre molt. Un dels elements més positius és l’esperit del sistema electoral, i dic esperit perquè la seva posada en pràctica, té també, òbviament, problemes importants. Davant les eleccions, els nord-americans voten candidats que es presenten per guanyar la representació d’un districte clarament delimitat. Aquest sistema té dues conseqüències clares: d’una banda, la decisió més important recau en la població del districte, no en una possible estructura de partit que tria candidats; d’altra banda, tothom té clar qui és el/la representant del seu districte, té clar a qui pot anar a demanar comptes de la gestió o senzillament a explicar-li les seves inquietuds polítiques. A casa nostra, en canvi, no sabem ben bé qui representa el nostre tros de nació i no hi ha possibilitat d’establir diàlegs regulars amb els nostres “desapareguts” representants. A més, el nostre actual sistema ha derivat en una “selecció de personal” sovint molt pobra i en la trista realitat d’una política poc donada a l’excel·lència, amb personatges de talla intel·lectual, retòrica i professional més aviat limitada. Poques excepcions, encara que existents, contradirien aquesta anàlisi.
El President Obama es va presentar a les passades eleccions amb l’esperança com a gran cavall de batalla. Ell i el seu equip de campanya van aconseguir transmetre un projecte que anava més enllà de les reivindicacions parcials per tornar a posar sobre la taula la reflexió sobre la democràcia mateixa i la seva millora, sobre el bé comú. En aquest sentit, l’actual president dels EUA no només apostava pel liberalisme progressista típic de l’esquerra nord-americana, sinó que també entrava en el camp dels valors i dels béns comuns, s’endinsava en una tradició que ve del republicanisme polític, que havia tingut precedents demòcrates de la talla de Robert Kennedy i que es podria ben bé recolzar en ideòlegs com Michael Walzer i Michael Sandel. Obama s’atrevia, encara que potser només tímidament, a entrar en un terreny reservat generalment al Partit Republicà: el terreny de la moral (que va més enllà de la religió, per cert) i la seva relació amb la política. Les pàgines del seu llibre The audacity of hope (L’audàcia de l’esperança. L’arquer. 2008) estan plenes de referències a l’actitud dels polítics i a la lluita pel bé comú per sobre dels interessos parcials, tòpics tots ells del republicanisme polític. A més de les reivindicacions socials i econòmiques habituals dels demòcrates nord-americans, doncs, Obama anava més enllà: parlava de la millora política. Només per aquest fet Obama sembla, avui encara, un polític més ric que el singular Romney, un pragmatista en terres republicanes.
La principal força política del nostre país es presenta a les eleccions amb una definició clara de les estructures d’Estat que vol per a Catalunya, sempre amb un to europeu (el recordatori de l’estratègia europea 2020, n’és un exemple). Però el que veritablement és decisiu -i ens hauríem d’encarregar tots de que s’assolís- és la segona prioritat (després de la hisenda pròpia) que CIU diu voler encarar: “També serà prioritari aprovar una llei electoral catalana que representi i garanteixi la pluralitat del conjunt del territori, tot reforçant la participació democràtica a través de sistemes de representació proporcional personalitzada” (Programa electoral de CIU 2012, p. 14). El sistema de representació proporcional personalitzada és un sistema (com l’alemany) que conté l’elecció de representants per districte, com en el cas nord-americà i britànic, però que també atén al respecte a la proporcionalitat que un sistema de tot o res com l’anglo-saxó no té en compte. Esperem que tal millora democràtica sigui realment duta a terme ben aviat. Hem d’estar-hi atents perquè difícilment un polític canviarà les regles del joc sobre les quals s’ha assentat.
Sigui com sigui, el camí cap a l’Estat propi ha de ser el camí de l’esperança, el camí d’una nova i millor democràcia. El projecte sobiranista ha de valdre la pena.
@jordifeixas
