Ens hem passat anys dient, que teníem un sistema sanitari d’excel·lència, es deia mentre s’aplicaven unes retallades, sobretot a partir del 2011, que van suposar una reducció de més de 1.000 facultatius a l’Atenció Primària, que tots els i les professionals sanitaris van veure disminuït el seu sou un 20%. Es van tancar llits i serveis i es va deixar de fer manteniment d’infraestructures.
La pandèmia de la COVID-19, va impactar sobre un sistema, que si bé és cert que ha avançat i molt amb teràpies innovadores, amb l’abordatge de les patologies més greus, no donava resposta als canvis socials, econòmics i demogràfics que s’estaven produint. S’anava fent gran la distància entre la “super-especialització” i l’atenció primària.
L’Atenció Primària estava exhaurida, sense recursos. No podia cobrir la demanda d’una població cada cop és envellida i amb multimorbiditat, amb uns i unes professionals pressionats i mal pagats.
La pandèmia va caure com una llosa sobre un sistema que estava als ossos, però va sortir el millor dels nostres professionals i gestors, es van fer UCI’S on abans hi havia un passadís, van dedicar totes les seves hores i els seus dies, es van generar equips des del facultatiu a les persones de neteja.
Qui més va partir va ser de nou l’Atenció Primària, que va fer de mur de contenció per evitar més anades als centres hospitalaris, que va enfrontar onada darrera onada, les proves, la gestió de les baixes i la impossibilitat d’atendre la patologia no covid. I van venir els aplaudiments, la gratitud. Però va durar ben poc.
Durant molts mesos no es va poder fer el seguiment de la cronicitat, la població més vulnerable no se sent atesa, l’accés al nostre metge o metgessa de capçalera es fa impossible. Es publica que s’han diagnosticat un 20% menys de càncer que abans de la pandèmia en un any.
I l’Atenció Primària, la base del sistema es col·lapsa, el telèfon no respon, el sistema perd dos dels seus valors més fonamentals, l’accessibilitat i l’equitat social i territorial i, per tant, deixa de ser universal i de qualitat.
Els i les professionals queden en el punt de mira, se’ls exigeix el que no poden donar, temps per fer les visites, control sobre la seva agenda, poder fer un cribratge del no atès durant la pandèmia.
I de cop som conscients, per la manca de recursos, per la no planificació durant anys de les necessitats de professionals, que el sistema de salut està vorejant el col·lapse.
Les llistes d’espera són intolerables, a Primària poden trigar entre dues i tres setmanes a atendre’t, hauria de ser en 48 hores i tenim amb dades d’octubre 468.978 pacients en llista d’espera per la visita a un especialista i 186.156 pacients en llista d’espera per una intervenció quirúrgica. O 176.911 persones en llista d’espera per fer-se una prova diagnòstica.
No és exagerat dir que som un país que espera estar en una llista d’espera. El que provoca de retruc un increment de les asseguradores privades, que entren en una competència ferotge per emportar-se del sistema el que dèiem classes mitjanes. A Barcelona un 40% de la població ja té doble cobertura. Però aquest sistema també té una víctima i de nou són els professionals que són qui paga de nou la subhasta de preus a la baixa de les companyies d’assegurances.
No som Madrid, però no perdem de vista que el que allà passa no és una anècdota, a tot arreu la suma de retallades més pandèmia, més poques polítiques actives i mala gestió, és el que defineix l’estat actual del sistema de salut. Ens falten professionals, amb cinc anys es jubilarà molta gent, tenen les pitjors condicions retributives de tot Europa, i no primem les noves vocacions, ans al contrari posem limitacions per accedir a les facultats.
Volem un sistema de salut, públic, accessible, universal, de qualitat i equitatiu, pagat per impostos. Amb uns i unes professionals prestigiats i on no només tinguem una bona esperança de vida, sinó que ho gaudim en bona salut.
Calen mesures a llarg termini, que puguin abordar canvis estructurals en el sistema. Durant la pandèmia, molts sectors, polítics, socials, col·legis professionals i acadèmia van elaborar propostes de reconstrucció del sistema. Ens cal recuperar-ho.
Cal en definitiva acabar amb la incertesa que pateix el sistema sanitari, promovent un pacte, el més ampli possible, i que inclogui una gran majoria parlamentària per planificar un full de ruta de futur del sistema sanitari català. Esperem que els pressupostos del 2023 i la seva negociació siguin un punt d’inflexió que ens permeti planificar a mig i llarg termini.
