Sort que mossèn Ramon Barniol, la parròquia de Berga i el bisbat de Solsona han restaurat l’església del santuari que fa molt goig i està perfectament adequada per servir al poble catòlic foraster o berguedà. Mentre que cap dels ajuntament de la democràcia ha fet res de res per el restaurant o l’hospederia de Queralt, i molts han estat a Berga batlles i de tots els colors polítics de l’arc parlamentari català. Els edificis municipals de Queralt malauradament encara romanen tancats, deixats i en plena decadència. Fins quant?. Aquest santuari de Berga ha estat lloat i cantat per : Jacint Verdaguer, Josep Pla, Joan Perucho, Pio Baroja, Prudènci o Aurora Bertrana, Josep Maria Espinàs, Baltasar Porcel, Ramon Vinyes, els mossens Josep Armengou, Josep Maria Ballarín, Josep Serra Janer o Climent Forner …
Aquests edificis de Queralt són propietat exclusiva de l’ajuntament de Berga des de l’any 1974, però crec que mai cap d’aquest consistoris des de l’any 1977 s’ha pres seriosament Queralt. De fet potser algun dia algú mirarà les inscripcions i títols de propietat queraltins al Registre de la Propietat de Berga … part d’aquesta informació la vaig publicar al llibre “Queralt, el santuari de la Mare de Déu” de l’any 2004, recomano mirar les inscripcions sobre la propietat de Queralt o de la obaga per veure les misèries que ha hagut de patir Queralt per part de diversos consistoris berguedans, fins hi tot el bisbat solsoní va haver de tancar-lo a l’any 1920, quatre anys justos després de la Coronació Canònica de l’any 1916.
Berga, no mira a Queralt, mossèn Armengou ja va dir-ho fa anys a la carta de la “Geganta Vella” publicada anònimament a la revista Queralt. Mai no entendré com un centre d’atracció turístic de primera magnitud per Berga i comarca, com és el Santuari de Queralt mai cap consistori democràtic hagi fet res de res per dignificar-lo. Només van saber fer i pagat per la Generalitat un ascensor inclinat que espatlla la façana, no té pressupost de manteniment, es fica al santuari pel mig del menjador entra la barra del bar i les taules, ah (!) i just davant dels wàters. Això mai no ho hagueren permès ni al Claustre de Solsona, ni a Montserrat, Núria o a Lord, …. És evident que hi ha d’haver un accés per les persones amb dificultats motrius per poder accedir al santuari, però això és un gran nyap. L’any 2016 serà el del centenari de la Coronació, esperem que aleshores algun ajuntament berguedà hagi fet quelcom per reobrir el restaurant i l’hospederia !.
Falta menys d’un any per a les properes eleccions municipals, els nostres avant passats que amb penes i treballs van fer pel santuari i l’hospederia de Queralt o la construcció de la seva carretera, que celebraven tots els casaments al santuari o feien els dinars a Queralt, que en dirien si poguessin veure en que ha quedat els edificis queraltins propietat de l’ajuntament de Berga?. Ara és època de mancances econòmiques per part de les diferents administracions, però mai no podré entendre com cap dels consistoris de la democràcia de Berga han aconseguit ajuts de la Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya o del Gobierno de España per refer els edificis de propietat pública i com a finalitat turística comarcal.
Berga, ja no mira ha Queralt, i els polítics locals mai no han entès que si Queralt funciona turísticament la principal beneficiaria en seria la ciutat de Berga i la resta de comarca. Tant el santuari de Queralt com el Castell de Sant Ferran havien estat prestigiosos centres turístics – encara no fa ni trenta anys -, ara els dos edificis són de titularitat pública…. i segueixen fent tota la pena del món i deixats de la mà de Déu, la qüestió és molt fàcil fins quan durarà aquesta vergonya?
Ramon Felipó
Autor de llibre
“Queralt, el santuari de la Mare de Déu”
El Mèdol, Tarragona, 2004
