En el necessari recordatori dels tres aniversaris que globalment Catalunya no ha recordat aquest any (1901, 1931, 1971), el llibre d’Heribert Barrera es converteix en un punt de referència obligat.
No parlaré d’altres aspectes del seu pensament, sobre els quals diu coses sempre interessants i a tenir en compte: l’ensenyament, la immigració, el civisme i la ciutadania, el respecte a l’estat de dret, l’ordre públic, els drets humans, la hipocresia social, etc. sinó únicament del que fa referència a aquests tres aniversaris.
En primer lloc, el període que podem anomenar “de la Lliga”. Potser convindria matisar l’expressió “la Catalunya burgesa vivia d’esquena al moviment obrer”. Em penso que el mateix president Barrera estarà d’acord amb mi si ho faig i sap a més que té sempre obertes les pàgines d’aquesta revista per precisar el seu pensament.
La gent de la Lliga o que circulava al voltant de la Lliga va enfocar malament el problema obrer, la primera dècada del segle: Museu Social, Càtedra d’Economia Social, fabianisme de Cebrià Montoliu, Borsa de Treball, projectes de Ciutat Jardí, Protecció de Menors… Moltes coses meritòries, però que no tocaven el fons dels problemes. Prat de la Riba devia veure que això no anava i és patent el seu poc entusiasme per aquestes iniciatives. I es va llançar a una acció a molt més llarg termini i que creia eficaç. D’aquí va néixer la Universitat Industrial, amb l’Escola del Treball com a peça mestra, per començar, i el magne i avortat projecte d’ Institut d’Educació General. Però Prat va morir el 17, precisament quan la tensió social pujava i les coses s’enverinaven per totes bandes. Ni Puig ni Cambó tingueren la sensibilitat necessària davant del problema obrer, no varen estar a l’altura de les dificultats de tota mena, que foren moltes, d’aquells anys.
Em permeto doncs simplement matisar les afirmacions del President Barrera en el sentit que cal distingir Prat i el seu pensament de la trajectòria i derives poc satisfactòries del partit anomenat Lliga Regionalista.
En segon lloc, la visió de la República i del 19 de juliol. Em penso que ens cal a tots plegats rellegir el que diu el President Barrera i meditar-ho. És ponderat, arriba al fons de les qüestions, no es deixa endur per faramalles “de coixí”, dóna la importància que té al Pacte de Sant Sebastià, ressalta amb encert que el 6 d’octubre no fou en el fons una cosa nostra, valora correctament les possibilitats de l’esquerra de convertir-se en una plataforma política de gran abast (com les tingué la Lliga fins a 1917, afegeixo jo; el 19 de juliol fou la segona gran oportunitat perduda per Catalunya en el segle XX de demostrar que era una nació). I acaba amb la frase: “el partit hauria estat capaç de plantar cara a la FAI i reconduir la situació”.
Hi havia doncs una situació a reconduir. Que no fou reconduïda.
Que jo sàpiga, ningú no ha demanat perdó pels crims de la FAI. Pel que es veu, si bé tots els assassinats són iguals, alguns són més iguals que els altres, com diria Orwell. Recordem que el 19 de juliol governava l’Esquerra. Recordem que “de facto” Catalunya esdevingué un país independent entre aquesta data i el 5 de maig de 1937 (com ho fou el País Basc entre el 16 d’octubre de 1936 i el 15 de juny del 1937). I que des d’aquestes dates, tornem a formar part de “la España incorporada (o assimilada)”, i de “la España foral” pel que fa als bascos. Els bascos, en aquest breu període d’independència “de facto”, varen saber-se governar. Nosaltres no.
I quant a aquesta segona oportunitat perduda i a la ruptura del país, em permeto citar les paraules d’un exiliat, Claudi Ametlla, el maig del 1946:
“El “Front Universitari de Catalunya”, organització resistent de l’interior, publica un butlletí clandestí que ens arriba amb alguna regularitat i que llegim amb el major interès, tant per l’abrandat patriotisme com pel seny que inspiren els seus escrits.
En el darrer d’aquests escrits hi trobem aquesta frase reveladora d’un noble estat d’esperit:
“Fa deu anys que a les terres de l’Estat espanyol es viu una tragèdia que difícilment trobarà parió en el món. Deu anys de sang, de persecucions, de fam i misèria, de denúncies i d’exilis, de “Rabassades” i “Camps de la Bóta”…
No fa al nostre intent copiar res més. Posar en una mateixa execració i infligir la mateixa condemna als dos sinistres i simbòlics llocs on s’han perpetrat tants crims, és un esperançador i segur començament de restauració pàtria. Més: no podrà haver-hi veritable restauració sense aquest començament.”
La tercera data és el 1971. He de confessar que de tot allò en sé molt poc perquè en aquella època jo treballava. Però em penso que el que diu el President Barrera és molt encertat, i de fet, s’enllaça amb tota la problemàtica de la transició.
Que a la transició es va jugar amb precipitació i poca valentia em sembla indubtable. Cal tenir present, certament, la profunda corrupció mental dels anys seixanta i setanta, que ho obnubilava tot, i no pas exclusivament Catalunya, i que algú, goso dir que interessadament, intenta avui magnificar com a “gran revolució”. Malgrat tot, es varen aconseguir coses: sempre és millor l’actual Estatut que el règim d’en Franco. El que em sembla greu és que ningú hagi assenyalat encara, amb un mínim coratge intel·lectual, els errors i confusionismes d’aquell moment, si fem excepció del President Barrera. Quelcom del que diu és potser discutible: els futuribles, en història, són molt aleatoris: i que al cap de dos anys, amb una política de fermesa, s’haurà aconseguit molt més, és un futurible. Però que Catalunya hauria de hagut de votar en blanc o “no” a la Constitució, com varen fer els bascos, i com va demanar el meu germà Raimon, em sembla que era possible i desitjable.
No va ser així, i ara, a curt termini, atacar la Constitució actual és perdre el temps. Però encara hi va haver almenys una veu, en el moment de la transició, i poc després una actitud, que, si escoltéssim, ens hauria permès i ens permet encara enfocar el futur amb una certa dignitat. La veu és la de Batista i Roca, el 1975: “El primer objectiu nostre és alliberar la nostra terra. Les activitats de partit polític, ja les desenvoluparem dins la nostra terra alliberada, quan el nostre poble tindrà llibertat per poder-ho fer. Si tindrem una Catalunya blanca o negra, d’un color o d’un altre, ja ho diran els catalans expressant llur voluntat en les eleccions”.
Admetem que el primer objectiu ha estat aconseguit amb la Constitució i l’Estatut, malgrat els errors comesos i les enormes limitacions d’aquest marc jurídic. I anem per l’actitud: fou la del President Barrera l’any 1980. A la pàgina 62 del seu llibre ens parla dels seus esforços per obtenir un ample pacte de govern que comprengués una forta majoria electoral de les forces polítiques del moment. Voldria fer notar la seva discreció, per no dir la generositat en l’atribució de responsabilitats quant a la no acceptació de la proposta. I és que les coses són realment així: el 19 de juliol, tot i que era l’ Esquerra qui governava, qui va fallar va ser Catalunya, tota Catalunya, perquè estava fallant de feia temps. I el 1980 també qui va fallar fou tota Catalunya. Fou la tercera gran ocasió perduda en el segle XX. Un ample pacte de govern en aquell moment hauria pogut ser el preludi d’un més ample encara pacte d’Estat, d’Estat català, entenem-nos bé, que potser ni hauria calgut que s’explicités, i que tanqués definitivament les ferides de la guerra civil, que segueixen obertes, i acabés amb les pretensions exclusivistes dels partits, que han deixat sempre “fora” un nombre important de ciutadans amb el lògic resultat que la política va esdevenint cada cop més una política ficció ben allunyada de molts i molts ciutadans que no es senten representats per cap dels “lobbys” polítics.
Si no entenem això i no rectifiquem en lloc de continuar aquest joc idiota de tirar-nos fang a la cara (per parlar una mica fi), el futur no es presenta pas gaire radiant. L’única cosa que té sentit en aquest final d’etapa es plantejar-se de nou i seriosament una conjunció a partir de la qual pugui ser “pensada” una legítima diversitat. Una conjunció on pugui sentir-se representats “tots” els ciutadans de Catalunya, sense “cap” exclusió i on ningú no s’autoatribueixi “pureses ideològiques” de cap mena.
