Noies estudiants que aspiren a ser mestres. Gairebé tot són noies. Amb prou feines s’hi adverteix cap noi ara que, immediatament després de les PAU dels nostres pecats, arriben les proves d’aptitud per accedir a magisteri -no sé segur si aquest nom és encara vigent. I els comentaris que se senten i es reprodueixen. Estic molt cansada, no sé quantes nits porto tancada i estudiant per preparar tants exàmens seguits. Estic molt cansada, però ha valgut la pena perquè, a més, tot plegat m’ha anat molt bé i ha estat la mar de fàcil. En fi, coses com aquesta que comporten també una deducció la mar de fàcil i contundent. Durant el curs, aquesta noia no ha fotut gairebé res de res, només aquestes nits precedents es veu que ha treballat una mica. I després, aquests exàmens no han estat exàmens. Si un examen és fàcil és que no és examen. No passa de simulacre. ¿On és el mèrit, per tant? ¿Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Puerilitat i més puerilitat. Que res no sigui difícil, pobrets, pobres de nosaltres. I això sí, si suspenen -verb que per cert deu estar a punt de ser foragitat del diccionari-, si suspenen, deia, la culpa i la responsabilitat no serà mai seva, segur que no. Quin temps, aquest que vivim. Temps en què realitat i veritat no són pas, ni molt menys, la mateixa cosa. I en què la normalitat és del tot anormal.
