El rector d’una parròquia d’un barri de la perifèria de Barcelona m’explicava una divertida anècdota. Mentre repartia la comunió, se li va quedar plantat un jovenet al davant i al veure que li mostrava la forma consagrada i li deia «el cos de Crist», aquest li va contestar: «Tú la flipas» que, traduït del txoni al català, vol dir: «què t’empatolles?»
De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià. I no és d’estranyar. No és d’estranyar si tenim en compte el que s’afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat. Avui, per exemple, Lluc deixa ben clar que el Ressuscitat s’apareix als deixebles «en carn i ossos» (sarka kai ostea), i per subratllar que no està parlant de forma metafòrica, insisteix que no només el van poder veure, sinó que també el van poder tocar. Però és que si no quedava prou clar, encara s’obstina a dir que li van oferir un tros de peix a la brasa i se’l va menjar (efaguen) davant d’ells.
Vicenç Villatoro, en el llibre de cartes creuades amb Francesc Torralba que ha publicat Fragmenta Editorial amb el títol «Amb Deú o sense», diu, referint-se al «Cant espiritual»: «Maragall, creient, accepta que hi ha una altra vida després de la mort. Però no s’hi consola en absolut. Gairebé s’hi revolta. ¿Per què vull jo una altra vida, si la que m’agrada és aquesta?» I es fa la següent pregunta que, al meu parer, és, precisament, la que l’evangelista Lluc mira de respondre en el seu relat: «El subjecte d’aquesta vida eterna que proposa el cristianisme… ¿sóc realment jo?» La resposta de Lluc és que sí, efectivament, el Ressuscitat és el mateix Jesús «de carn i ossos» que va morir a la creu, i no un fantasma espiritualitzat.
D’això va el cristianisme, d’una fidelitat a la carn que només Déu pot sustentar. Aquesta fidelitat és la raó de ser de l’Església que té la missió de donar testimoni d’allò que li ha estat donat, a saber que «el Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem.»
Per molt que no sempre sigui fàcil i no sempre l’encertem, més que de qualsevol altra cosa, és d’això que els cristians ens hauríem, oportune inportune, d’empatollar.
