A l’any 1974, mossèn Ballarín, el capellà custodi de Queralt, va impulsar amb els aires nous del Concili Vaticà II la separació d’Església i Estat al santuari de la Mare de Déu. Entre ell per part de l’església i de l’Ajuntament de Berga el seu secretari Jaume Sanchez i Isac fou redactat el projecte de divisió del condomini, el mossèn sempre explica que qui el va mecanografiar era la Trini Mas.
El 4 de novembre d’aquell any va firmar el document de la Partició del Condomini de Queralt el bisbe de Solsona i el 7 de novembre ho feia l’Ajuntament de Berga. Per al bisbat va quedar el temple i els seus annexos, la sortida on hi ha el campanar, i part de la planta baixa del santuari per a botiga de records, i la resta per a l’Ajuntament. L’Església es va comprometre a no instal·lar cap establiment d’hostaleria i l’Ajuntament a no permetre la venda de records queraltins a l’hospederia. El bisbe de Solsona va cedir tots els seus drets sobre Queralt a la parròquia de Berga.
La signatura de la partició del condomini per Queralt posava fi al sistema que s’havia adoptat el 6 de setembre de 1923 quan es va signar la Concòrdia entre el bisbat i l’Ajuntament creant un Patronat del Santuari, que es va inscriure al Registre de la Propietat de Berga el 23 de setembre de 1923. Amb això es van acabar les picabaralles entre l’ajuntament i la parròquia berguedana per Queralt. Un fets ocorreguts el 8 d’abril l’any 1920 que són bons llegir al llibre d’actes corresponent a la sessió extraordinària de l’Ajuntament de Berga – dipositats a l’Arxiu de Berga – diuen: “El arrendatario de la hospedería y tierras de Queralt propiedad de este ayuntamiento se había denunciado que por Orden de Rd. D. José Alsina, que dice ser capellán custodio del Santuario se practicaron obras de reforma en dicha hospedería cuyas obras consisten en derribar el tabique y la puerta del cuarto que ocupaba el capellán custodio que da acceso al corredor de la sala del primer piso y tapiar dicho corredor con otro tabique convirtiendo en una sola habitación lo que en realidad son dos (la del capellà custodi) la señalada con el número tres denominada de San Marcos cuya habitación forma parte integrante del arrendamiento hecho con Pablo Aspachs. Por unanimidad se acuerda que por la brigada municipal se proceda al derribo del tabique que se ha construido impidiendo el paso a la habitación de San Marcos en la actualidad arrendada como las demás al arrendatario Pablo Aspachs. Se requiere en debida forma y mediante notario al Rd. D. José Alsina para que en el término de treinta días deje libre y expedita la habitación que ocupa en el edificio hospedería y que previo dictamen de dos letrados demostrando la procedencia se interponga interdicto de recobrar contra el Rd. D. José Alsina que dio ordenes para efectuar las obras y contratar con albañiles que las efectuaron, debiendo quedar las cosas en el ser y estado anterior”. A la ple municipal era presidit pel batlle Luciano de Vilardaga, amb els regidors Viladomat, Puig, Vilajoana, Capallera, Peix i Serra.
Per aquest fet, un envanet i l’ampliació d’una cambra del capellà, va sortir a la llum pública tota la problemàtica de la propietat de Queralt que feia anys que s’anava arrossegant. Queralt romangué tancat dos anys i mig; el bisbe de Solsona, Valentí Comellas no visitava, en aquests anys, cap de les esglésies del terme municipal de Berga. Els berguedans que havien de rebre el sagrament de la Confirmació es traslladaven a la parròquia de Sant Bartomeu de la Valldan.
Les construccions parroquials ara, a l’any 2012, – gràcies a mossèn Barniol -, són de molt fàcil identificació, ja que estan quasi totalment renovades i adequades a les funcions que han de fer; mentre que les de la part municipal ja fa massa dècades que estan ben deixades de la mà de Déu i sense fer massa o cap servei per allò que havien estat encomanades. Les lluites i conflictes segueixen…, però ara entre l’ajuntament i una societat amb una concessió administrativa. Quin tràgic destí envolta al més emblemàtic dels santuaris marians del Berguedà !, que sempre hagi de romandre en disputes municipals i sense poder tenir encara un restaurant i una hostatgeria als edificis propietat municipal en exclusiva des de l’any 1974 per a fruïció de berguedans i/o forasters.
